Això s'ha acabat

Últimes paraules

2008-03-07T01:11:00.003+01:00

Si estava fet un xaval.
Sempre se'n van els millors.
Però si es cuidava molt!
No som res.
Sempre ens animava a tots.
A tots ens arriba l'hora.
Sembla com si estigués adormit.
Ara ja descansa.
Per estar com estava...
Ell no voldria veure't plorar.
Ha passat a millor vida.
Els que ho tenen fotut són els que es queden.
T'acompanyo en el sentiment.
Aquí em tens pel que faci falta.
Ara el que has de fer és no quedar-te a casa.
La vida continua.
La vida és així.

"Tot esperant..." ha mort i als enterros tothom hi diu bajanades.

Això va com va.

El missatge que pot acabar amb un cop de genoll als meus diminuts collons

2008-03-03T23:10:00.004+01:00

Un iranià garrepa, condemnat a comprar
124.000 roses a la seva dona
03/03/2008
Teheran –
Telenotícies.cat

La seva dona el va denunciar per garrepa i va exercir el dret
que li reconeix la llei iraniana de reclamar el seu dot com a mesura de
compensació. El resultat és que un tribunal ha condemnat el marit a comprar-li 124.000 roses, que li costaran 133.000 euros. L'home assegura que només pot comprar cinc roses al dia. De moment, però, ja li han embargat un apartament valorat en 42.600 euros, una xifra que dista molt del preu de les flors.

Fa deu anys que la Hengameh i en Shahin es van casar. La dona ha
explicat que "des del principi" es va adonar que el seu marit era "un garrepa".

"Quan anem a un restaurant ni tan sols em vol pagar el cafè", ha
explicat la dona. Cansada de l'avarícia del marit, va decidir denunciar-lo fent
valer la llei iraniana, que estableix que la dona pot reclamar el seu dot durant
el matrimoni i el marit està obligat a lliurar-li.

El resultat és la condemna a comprar 124.000 roses vermelles. Pel
marit, tot plegat és fruit "de les seves amigues milionàries, que li han post
aquesta idea al cap".

Donem gràcies a Alà per les dones alliberades, les que ja no ens reclamen la dot, sinó simplement que ens convertim, de manera vitalícia o temporal, en els seus estimats calçasses, aquells que diem a tot que sí mentres mirem de fer veure que encara mantenim cert control de la situació.

Donem gràcies al moviment feminista que ens ha alliberat d´haver de pagar els cafés als restaurants, que ens ha permés alliberar la maricona ploranera que tots portem dins, que ens ha permés que siguem nosaltres els que triem el model del carret de la criatura i que, a canvi, només ens ha demanat que reconeguem que la menstruació és un càstig diví que demostra la naturalesa tirana i masclista d´un Creador que a nosaltres ens va deixar lliures de tot suplici (com si haver de viure amb una costella menys i el comandament a distància de la tele dominat per la parella fos un plat de bon gust).

Gràcies feministes perquè és per vosaltres que mai cap jutge ens podrà condemnar a comprar 124.000 roses. Els homes podem ser garrepes, però en el món occidental la clau de la caixa fa temps que la tenen elles.

Tot i així, per si de cas, el pròxim cop que un paquistanés us digui "novia guapa, compra rosa un euro", no dubteu, compreu-la. És probable que quan arribeu a casa, la vostra acompayant us demostri que tot i que les dones ja no necessitin res de nosaltres, un detall romàntic encara és capaç d´activar-los el mecanisme que activa el seu instint de la felació. Perquè el feminisme encara no ha pogut, ni podrà, amb l'instint. Amén.

Chuck approved!

2008-03-03T16:53:00.003+01:00

Des dels temps de Delfín Quishpe que no veia despropòsit similar.

És Chuck Norris el nou Charlton Heston?
Quan es presentarà Chuck Norris a la Casa blanca?
Quan tindrem aquí un "Torrente approved"?
I a qui aprobarà Torrente? Rajoy? Albert Rivera? Ynestrillas?

El futur es presenta fosc. Molt fosc.

Groucho

2008-03-01T00:17:00.001+01:00

Una meravella gràcies a Mr. Listo

¿És "The constant" el millor capítol de Lost?

2008-02-29T23:37:00.004+01:00

SUPOSO QUE AIXÒ QUE DIU AQUEST MISSATGE NO POT SER CONSIDERAT UN SPOILER, PERÒ SI ALGÚ NO ÉS AMIC DELS SPOILERS, QUE DEIXI DE LLEGIR PER SI DE CAS...

Potser no és el millor, n'hauria de recordar uns quants de collonuts, sobretot alguns de la primera i la segona temporada, però "The constant" té números per situarse en el top five del millor de Lost. Després de quatre capítols que em provocaven plaer i impaciència al cinquanta per cent, el 4x05 m'ha fet reconciliar completament amb la sèrie i desdir-me dels meus dubtes sobre la capacitat dels guionistes per crear emocions i, per fi, començar a desvetllar grans preguntes (una). Tot i que encara queden molts misteris per resoldre, "The constant" ha obert per fi una porta a la comprensió d'alguns dels més importants.

En Carlton i en Damon s'han guanyat un enorme vot de confiança.
Si en Ferran Monegal entrevistés aquests dos, no els hauria de clavar cap de les seves mossegades, sinó que hauria de treure's la dentadura postissa i clavar-los la mamada més salvatge de la história de la humanitat.

Lost és més viva que mai.

La fascinació del guionista passerell

2008-02-28T14:48:00.004+01:00

Estic a l'oficina, miro al meu voltant i veig que ara la meva feina està lligada a persones associades a la meva mitologia mediàtica: La Ventana (amb Xavier Sardà), Tot per l'audiència, Crónicas Marcianas, Esta noche cruzamos el Missisipi, Moros y Cristianos, El Informal...

És com si hagués ascendit a l'Olimp i estigués mirant cara a cara els Déus que tants anys he adorat. Però després del xoc inicial, ni els Déus són tan perfectes, ni jo tan mortal, ni aquesta etapa el final del camí, només el punt de gir al final del primer acte (si volen els Déus).

Immolar-se

2008-02-22T00:29:00.003+01:00

En els últims mesos he tingut la tendència creixent de fer coses que només poden portar-me (o m'han portat) maldecaps. Vet aquí les més destacades:

- Apuntar-me al gimnàs. Quatre mesos (aprox) de fidel assistència. Fa dues setmanes que no hi vaig. Conseqüències: accentuat sentiment de culpa.
- Matriculació a la Universitat Oberta de Catalunya per estudiar Humanitats i complir el vell somni de deixar de sentir-me inferior davant els que sí que tenen un títol universitari. Conseqüències: abans de començar ja m'estic penedint, el sentiment d'inferioritat tampoc no és tan greu.
- Escoltar els consells del meu guru i fer un dejú voluntari de nou dies per purificar el meu cos i treure'm uns quilets. Conseqüències: vaig durar tres dies, constatació de la meva escassa voluntat. Petita depressió. Gana.
- He deixat de prendre café. Conseqüències: ara, a la màquina de la feina, prenc xocolata. No sé què és pitjor.
- Després de vàries setmanes abonat als tetra briks de vi del Lidl he decidit que només prendré alcohol en ocasions especials. Conseqüències: em prendria una copa (o un brik sencer) ara mateix.
- Casament. Conseqüències: grans dubtes i sentiments de culpabilitat a l'hora d'elaborar la llista de convidats (i això que passo de convidar la família, gran alleujament). Petita ansietat.
- Intent d'escriure un llargmetratge. Conseqüències: futur desencís davant el fet que no hi haurà manera de vendre'l.

Oh, infeliç! El temps dirà...

El Gimene (depressiu) es posa estúpidament poètic

2008-02-21T23:34:00.004+01:00

És estranya la sensació de que no tens res a dir, però més estrany és encara que aquesta sensació vingui i vagi, que de vegades les paraules et surtin tan de pressa i de vegades passis dies sense ni tenir el pensament de parlar o escriure, sentint que l'interior del teu cap és com una terra erma, com un desert. I ni tan sols quan et penses que justament això és quelcom que val la pena expressar et trobes davant el teclat pensant "i a qui collons l'importa?".

Espionatge industrial o efectes de respirar l'aire de California?

2008-02-06T00:37:00.000+01:00

Sempre he sentit una atracció molt forta per les séries de metges (A cor obert la tinc mitificada, Urgencias és tan bona que em trobo malament només de pensar-hi, Hospital Central em diu que per molt mediocre que sigui com a guionista sempre hi haurà una sèrie mediocre a la que hi pugui anar a demanar feina). Per sort, actualment Cuatro emet dues gran sèries de metges que no em puc perdre: House (probablement molts hi esteu d'acord) i Anatomia de Grey (probablement molts penseu que sóc un monya i a més la meva senyora, si llegeix això, constatarà la meva poca credibilitat, perquè sempre que veig Anatomia de Grey la critico de dalt a baix, la série).
Curiosament fa temps que hi veig clares similituds entre una i altra (a banda del fet que sembla que els seus guionistes han caminat fins a l'encreuament de camins i han signat un pacte amb el diable). N'hi ha moltes, de semblances, com per exemple que sovint els casos d'una sèrie acaben sortint a l'altra, cosa que potser té una explicació senzilla perquè la seva font principal de casos són les revistes de medicina. Hi ha moltes més similituds més sospitoses en temporades anteriors que en el seu moment no vaig "postejar" ni que, collons, vaig apuntar en un paper amb la idea d'escriure aquest post algun dia. Tenint en compte que aquest llistat és incomplet degut a la meva falta de previsió, vet aquí vuit semblances entre les noves temporades de House i (la puta ninyata) Grey:

Tot un equip de nous metges que arriba a l'hospital per guanyar-se un lloc al costat dels "millors". En el cas de Grey, nous residents, en el cas de House, nous ajudants.
La doctora Yang ha numerat els seus alumnes i els hi diu pel seu número, no pel seu nom. El doctor House ha numerat els seus candidats i els hi diu pel número, no pel nom. Bé, no a tots, n'hi ha una a qui anomena "tú, zorra implacable".
La inclusió d'un personatge que està començant en el món de la medicina tot i la seva edat provecta. En el cas de Grey un farmacèutic que passa dels 50 i a qui li ha donat per estudiar medicina, en el cas de House un bidell de la universitat que s'ha passat mitja vida assistint a classe sense estar matriculat i que es presenta a la feina tot i no tenir el títol.
Una tia bona rossa: segurament és la similitud menys concloent, però no deixem que passi per alt. La doctora Stevens ha estat la rossa de Grey des de el primer dia. A House no havien tingut mai rossa, així que per a no ser menys que la sèrie rival, la doctora Cameron s'ha tenyit (malauradament ignorem si només el cap o també el parrús).
Una clínica d'atenció primària a la que ningú hi vol treballar.
Un personatge forrat de pasta (la doctora Torres a Grey, el doctor Chase en el cas de House) que podria estar tocant-se la figa o el penis a Hawai la resta de la seva vida però que prefereix fer front a la dura professió de metge.
Un metge negre (Berg en el cas de Grey, Foreman en el cas de House) amb una personalitat recta i amb una determinació fèrria que el fan ser el millor en la seva feina.
La vuitena se m'ha oblidat pel camí, però ja els dic jo que era definitiva per demostrar que els guionistes d'aquestes sèries forniquen entre ells i s'expliquen cosetes mentre fan la cigarreta post coit. I si no ja veuran com en qualsevol moment salta l'escàndol...

Bé, no tot són semblances al cap i a la fi...

Memòria

2008-02-05T18:48:00.000+01:00

CIENTÍFICS CANADENCS DESCOBREIXEN ACCIDENTALMENT ELS MISTERIS DEL FUNCIONAMENT DE LA MEMÒRIA.
Un descobriment per accident podria suposar una contribució important en la lluita contra l'Alzheimer. Científics que utilitzaven una tècnica d'estimulació cerebral en un pacient obès per reduir-li la gana van aconseguir, en lloc del resultat que buscaven, que recordés amb gran detall coses que li havien passat feia trenta anys. A més, la seva capacitat d'aprenentatge havia augmentat considerablement. El descobriment revela els misteris del funcionament de la memòria i podria tenir un benefici terapèutic en les persones amb trastorns d'aquest tipus.
A més, proves posteriors van demostrar que la capacitat d'aprenentatge del pacient havia augmentat considerablement.
Aquest descobriment accidental, però, podria tenir importants aplicacions en el camp de la neurocirurgia i "un benefici terapèutic per a les persones amb problemes de memòria". La revista "Annals of Neurology" ja ho ha publicat.

Gran descobriment, sí. Quines aplicacions podríem trobar-li? Algunes podrien ser aquestes:

Que no tornés a oblidar-me d'estirar de la cadena després de fer caca.
Que no m'oblidés mai més de tancar els llums abans de sortir de casa.
Que me'n recordés de desconnectar el despertador el cap de setmana.
Que el dilluns encara recordés perquè divendres vaig dir: "dilluns començo a fer règim".
Que els polítics mai tornessin a "oblidar" les seves promeses electorals (au, no siguis idiota Gimene)
Que tots recuperéssim la memòria històrica: alguns no volen recordar que ells mateixos o els seus pares seien a la "diestra" de Franco, d'altres no volen recordar que mentre Stalin matava "dissidents" a milions ells seguien ordres de Moscou en plena Guerra Civil.
Reviure el plaer de la primera pajilla.
Fer més efectiu el mètode d'estudi conegut com a "la nit anterior em foto set cafès, una parell de rules i me la passo estudiant".
Recordar-nos que les Converse Weapon eren una merda fa vint anys i que és d'idiotes pensar ara que són l'última moda.
Poder reviure què vam sentir a l'escoltar per primer cop la millor cançó del món, en el meu cas, aquesta:

Recordar que una d'aquelles obres mestres que només necessita que el temps la tracti bé ja parlava d'això de manipular la memòria. El seu títol en castellà "Olvídate de mí", encara que com passa sovint el títol en anglès resulta molt més estimulant: "Eternal sunshine of the spotless mind". L'única pel·lícula en què el Jim Carrey "seriós" no fa pena (i ho dic tenint en compte que tot i que "El show de Truman" podria ser considerada "seriosa" pel meu gust és una comèdia amb tocs dramàtics).

I que voldría oblidar si existís una empresa com la que apareix a "Olvídate de mí"? Poques coses, perquè la meva memòria ja és prou fràgil, però alguna n'hi hauria:

La cara del fill de puta de "jefe" que em feia la vida impossible a la meva primera feina.
El dia que vaig votar CiU.
El primer cop que vaig cardar: preferiria recordar el segon creient-me que va ser el primer.
Que quan era jove m'agradaven "The Communards".
L'examen de filosofia de la selectivitat (un 2 que va trencar les meves aspiracions d'entrar a comunicació audiovisual i que va portar-me a una orgía d'auto flagel·lació que va acabar amb la meva matriculació a... Mestre d'educació primària, on vaig durar menys de tres mesos).
Estaria bé oblidar-me de menjar com un porc uns quants dies seguits...
La clatellada que m'han fotut amb l'ortodòncia.
I moltes coses més que segurament em passaran d'aquí a que sota de casa obrin un xiringuito amb un cartell que digui: "Necessita oblidar algun succés desagradable? Passi i pagui!"

I la pregunta: tot i que gràcies a la estimulació de certes parts del cervell aconsegueixin que arribem a desenvolupar el 90 per cert del potencial mental que encara no hem aconseguit explotar... aconseguirà això fer-nos més feliços del que pot fer-nos l'estimulació de certes parts del nostre cos? (o del de la nostra parella). Ho dubto.

Catalans universals que sovint em trobo pel carrer (II)

2008-02-05T16:19:00.000+01:00

Sabates: 355 euros

Pantalons 150 euros

Jaqueta: 395 euros

Samarreta: 82 euros

Look progre amb barba de dies i cabell despentinat
de manera perfectament estudiada: 75 euros

Ulleres: 450 euros

La seva mirada de "ho sé, sóc en Joel Joan i tu no, oi que em saludaràs i elogiaràs la meva feina i els meus ideals?": no té preu.

That's Entertainment!

2008-02-03T23:48:00.000+01:00

Suposo que tots els que en el seu moment vam pensar que el Gran Juego de la Oca o el Gran Prix del Verano eren per a mariques ho feiem per una sola raó: havíem flipat durant els 90 amb els Gladiadors Americans.
Doncs bé, com tot programa que es preui avui dia els New American Gladiators també tenen el seu càsting, i és aquest:

I un cop separat el gra de la palla... aquests són els nous gladiadors!

Collons, això sí que és una promo, eh?
A més de Pilar Rahola i Josep Cuní, qui podrien ser els Gladiadors Catalans?

Dia L

2008-01-31T11:11:00.000+01:00

Avui és el dia...

Demà al matí l'Ares traurà fum...

Si es tracta de riure, riem de veritat

2008-01-30T18:01:00.000+01:00

Vella glòria.

Sembla que el que necessita el Barça és riure...

SPORT:

"En la primera de las dos sesiones programadas ayer martes Ronaldinho se mostró abierto, sonriente, alegre y muy participativo"
"En la sesión matinal estuvo integrador y haciendo broma con algunos de sus compañeros. Leo Messi, Deco, Henry, con el que estuvo hablando un buen rato sobre el césped del Mini Estadi, Bojan, Sylvinho o Valdés fueron presa de sus bromas."
"En la sesión que el equipo llevó a cabo en La Masía por la tarde volvió a ser uno de los dicharacheros del grupo con sonrisas, abrazos y buen rollito"

EL MUNDO DEPORTIVO

"Vuelve la sonrisa. Ronaldinho recuperó la alegría tras verse con el resto de sus compañeros un mes después de caer lesionado"

EL 9 ESPORTIU

"Si riu ell, riurem tots"

Sent així, aquí va la meva proposta de fitxatges per a la próxima temporada:

Andreu Buenafuente (perquè després de 20 anys encara es manté en forma, no com alguns jugadors)
Sergi Mas (però només si imita en Montilla o José Manuel Lara)
Juan Tamariz (perquè és igual de lleig que en Ronaldinho)
Chiquito de la Calzada (com a preparador físic els faria fer aquells saltirons tan graciosos)
Luis Aragonés (no rieu només veure'l?)
El Señor Barragán (perquè així Luis Aragonés tindria amb qui parlar)
Arnold Swarzenegger (perquè al vestidor de can Barça fa falta un "Poli de guarderia")
Jo (perquè quan em veiessin el penis a la dutxa es petarien de riure)
José Mourinho (perquè li encanta riure a la cara dels rivals)
Jordi Évole "El follonero" (per fer d'ajudant d'en Mourinho)
Manel Fuentes (per escalfar banqueta)
Llucià Ferrer (per fer de banqueta)
Miki Nadal (perquè el futbol és l'únic programa de la Sexta en què no deu haver sortit encara)
El Risitas (perquè és evident...)
I sobretot, Berto Romero (perquè està més prim que en Ronaldinho i té, com a mínim, el mateix talent)

Nova glòria.

Facin les seves propostes.

Coses que poden fer-se mentre una màquina et va dient perf telèfon: "enseguida le atendemos"

2008-01-30T10:17:00.000+01:00

Sóc un gran fan de la banca electrònica. Pots fer els mateixos tràmits que amb la banca tradicional però amb l'avantatge de poder fer-los en pijama i estirat al sofà i sense haver de veure la cara de gos de cap empleat amargat ni la pudor de decrepitud de cap integrant de l'alegre grup anomenat "tercera edat". El problema de la banca electrònica ve a l'hora de fer alguns tràmits que requereixen una trucada a atenció al client. Fa quinze minuts que sento una veu que em diu, de manera alternada: "enseguida le atendemos" i "en un momento le atendemos". Irritant, en principi, però fins i tot en aquest cas la banca electrònica i el fet de poder operar des de casa superen ampliament la banca presencial i ens permet portar a terme mentres "fem cua" diferents activitats que de ser portades a terme a una sucursal bancària no serien del tot ben vistes:

Posar-se a escriure això.
Pelar una taronja i pringar-se totes les mans.
Rentar-se les mans i adonar-se que toca tallar-se les ungles de les mans.
Tallar-se les ungles de les mans i recordar que als peus també tens ungles i que ara entens perquè tots els mitjons se't trenquen per la punta.
Aprofitar que estàs redescobrint el teu cos per tocar-te el penis en actitud carinyosa.
Preguntar-se si la paraula "carinyosa" existeix en català, buscar-la al diccionari i veure que no, que la manera correcta de dir el que vull expressar és fent servir el mot "afectuosa".
Pringar-se les mans un altre cop, però ara no de suc de taronja.
Tornar a rentar-se les mans i veure que t'has tacat el pijama.
Posar el pijama a rentar i, per no ser descobert, posar la rentadora per primer cop en els últims sis mesos.
Imaginar com, en el fons, l'accident pot acabar bé, ja que la dona estarà molt agraïda de que per fi t'impliquis sense coacció en alguna tasca domèstica i t'ho agrairà amb tot el seu repertori de favors sexuals.
Tornar al punt 5.
Reviure el punt 7.
Mirar d'evitar la segona part del punt 8.
Cagar-se en tot quan la comunicació es talla.
Tornar a trucar.
Escoltar de nou, alternativament, "enseguida le atendemos" i "en un momento le atendemos".
Adonar-te que, gràcies a la comoditat de la banca online, ja fas tard al gimnàs.
Alegrar-se: ja tens una excusa per fer campana, però tot i així hi aniràs i la teva voluntat de ferro posarà tremendament calenta la teva senyora quan li expliquis.
Preguntar-se què fots escrivint amb una sola mà si el mòbil té mans lliures.
Buscar la manera com s'activa el mans lliures.
No trobar-la i sentir-te un analfabet funcional.
Per alguna raó que encara no entenc, tornar al punt 5.
Reviure el punt 7.
Cagar-te en tot, sense excepció, quan no pots evitar el punt 8.
Pensar que, o m'agafen el teléfon o això serà tan llarg que no ho llegirà ningú, ganduls.
Pensar que viure eternament el dia de la marmota podria ser bastant millor que escoltar aquesta puta veu del telèfon.
Obrir l'Ares i posar a baixar "Atrapat en el temps".
No sé per quina raó, recordar un pensament que va venir-me abans d'ahir al vestidor del gimnàs a la vista de penis de diferents formes, mides i colors: com pot ficar-se algú això a la boca?
Aprofitant la imatge mental d'un bukake, tornar al punt cinc.
Reviure el punt 7.
Adonar-te que ni el teu penis ni tu ja no teniu 17 anys.
Mirar-te al mirall i veure que ni la teva panxa, ni el teu cul, ni la teva cara tenen ja 17 anys. Adonar-te que l'únic que et fa semblar jove és la ortodòncia que vas decidir posar-te fa dos anys.
Preguntar-te què fer amb la teva vida.
Resignat a les possibles respostes, acabar de posar els plats al rentavaixelles, posar-hi el detergent i posar-lo en marxa.
Cagar-te en tot quan la comunicació torna a tallar-se.
Vestir-te i baixar a fer el tràmit a la caixa.
Esperar la mort envoltat de iaios que van a treure els diners de la seva decrèpita pensió.
Adonar-te que algun tu també seràs vell i decrèpit.
Recordar "El Ansia" de Tony Scott i plànyer el fet que fa temps que el cinema comercial nord americà no ens obsequia amb escenes tan explícites de sexe lèsbic.
Recordar amb joia "Lazos de sangre", dels Wachowski pre Matrix, amb algunes escenes lèsbiques d'altíssima temperatura.
Seràs capaç de tornar al punt 5?
Intentar-ho.
Adonar-te de com tothom et mira.
Sortir corrent.
Tornar a trucar a atenció al client.
Esperar la mort tot esperant poder parlar amb un operador.
Adonar-te que al cap i a la fi la vida no és més que això: practicar el sexe i esperar la mort.
Tornar al punt 5.
Reviure el punt 7.
Desitjar no morir amb l'ocellet a la mà.

Catalans universals que sovint em trobo pel carrer (I)

2008-01-28T11:31:00.000+01:00

En Jaume Sisa és l'autor d'alguns dels discos més aclamats i odiats de la història de la música catalana. Sigui como sigui, en Sisa deu ser un paio forrat de pasta i els seus discos se suposa que ens estarien parlan d'un marcià que va pel carrer deixant anar una llum especial i una energia que el distingiria dels pobres mortals, com ara vostè i jo. Les coses, però, no són així. El món està ple de persones que volen destacar sigui com sigui i la poca cosa que són intenten magnificar-la amb roba cara, grans cotxes, boniques companyies i somriures ostentosos, però aquest no sembla que sigui el cas d'en Sisa. Me'l trobo sovint, al passeig de Lluís Companys, just davant de la Ciutadella. El primer cop que el vaig veure em va costar reconèixer-lo: un senyor amb cara de cansat, mirada trista, roba de pensionista i una bossa del Dia a cada mà... No és la imatge que t'esperes del que alguns en parlen com el geni més gran de la música catalana contemporània, però un cop més la realitat ens alliçona i ens diu que un autèntic gran artista només necessita semblar-ho en la intimitat de la seva creació, ja sigui davant del full en blanc, del piano o sobre de l'escenari. En Sisa, a primera vista, sembla que també ho té clar.

Si es que no et deixen ni dormir tranquil...

2008-01-22T11:24:00.000+01:00

Un anciano chileno se despierta en medio de su propio velatorio

SANTIAGO (AFP) - Un anciano de 81 años se despertó en el ataúd durante su propio velatorio, ante la sorpresa de amigos y familiares que lloraban su muerte en la pequeña ciudad chilena de Angol, informó el domingo la prensa local.

Los familiares de Felisberto Carrasco pensaron que el anciano estaba muerto debido a la baja temperatura e inmovilidad de su cuerpo y, en lugar de llamar a un médico para comprobarlo, llamaron a una funeraria, que se lo llevó vestido con su mejor traje hacia su anticipado velatorio.

"No podía creerlo. Pensé que estaba equivocado y cerré los ojos. Los volví a abrir y, claro, mi tío estaba mirándome. Me puse a llorar y corrí a buscar algo para abrir el ataúd", relató Pedro Carrasco al diario Ultimas Noticias. Una vez liberado, el anciano dijo que no sentía dolor alguno y pidió un vaso de agua. La radios de la ciudad tuvieron que rectificar el anuncio de su muerte, que ya habían anunciado.

Ja s'acosta...

2008-01-10T18:03:00.000+01:00

La tríada del patiment

2008-01-07T20:49:00.000+01:00

Son, fred i caca. Coneixen cap combinació de factors que pugui resultar més destructiva per a l'equilibri mental d'un ésser humà?

Un ecologista dinaria això?

2008-01-07T15:26:00.000+01:00

Ho sento pel planeta, però avui he dinat això.

Afirmacions incertes que he sentit dir als mitjans en les últimes 24 hores

2008-01-07T14:24:00.000+01:00

- La identitat del Barça es basa en fer bon futbol: incert. La identitat del Barça es basa en ser un equip de segona fila, molt per sota del Madrid (9 copes d'Europa i 30 lligues davant de les 2 copes d'Europa i 18 lligues del Barça). També es basa en queixar-se sovint de que tot se'ns posa en contra, com en la final aquella dels pals quadrats: si en comptes de xutar al pal haguessin xutat només un mil·límetre millor la història seria una altra. I sobretot es basa en dir coses com "la identitat del Barça es basa en fer bon futbol", que demostra la incultura futbolística d'una bona part de la nostra premsa, que es pensa que el bon futbol es construeix només de regats i gols, oblidant l'espectacularitat de les bones aturades, de les grans accions defensives, dels contraatacs ben portats o de les jugades d'estratégia que, com tot afeccionat al futbol britànic sap perfectament, quan es treballen bé poden tenir el premi del gol en una proporció bastant més gran que la que té el Barça. El qui estima el futbol sap que en aquest esport hi ha coses molt maques que van més enllà de les rabones i les bicicletes.
- La senyal identitària del Dream Team era el seu futbol espectacle: no diré que no, però part de l'espectacle i de la felicitat que aquest espectacle ens proporcionava venia del fet que es guanyava. Quan es va deixar de guanyar ens ho passavem molt bé mirant el partit, però ens en anavem a casa amb cara de gilipolles. A més, aquest futbol espectacle s'aconseguia a través de la feina, la disciplina i uns quants tios amb els collons ben posats que imposaven respecte al vestidor. No ho acabo de veure en el Barça actual...
- Samuel Eto'o s'ha begut l'enteniment: si dir que el que importa és guanyar resulta ara una demostració de poca salut mental, que vinguin a buscar-me. No puc evitar recordar la frase que sovint s'aplica a la selecció espanyola: "jugamos como nunca, perdimos como siempre". No cal dir res més.
- La victória del Reial Madrid contra el Saragossa (o l'equip que sigui) ha estat injusta: aquí partim d'un gran error, el de pensar que hi ha victóries justes i injustes. Excepte en el cas que es demostri que l'àrbitre ha actuat de manera premeditada al pitar-ho tot en contra de l'equip que surt derrotat, les victòries sempre són justes. Els que continuament qualifiquen d'injustes les victóries del Madrid ho fan pràcticament sempre perquè consideren extrafutbolístiques les accions fabuloses d'Iker Casillas. Un cop més demostren no tenir-ne ni punyetera idea, perquè com qualsevol afeccionat al futbol hauria de saber, l'equip el formen 11 jugadors, un d'ells és el porter i també juga. El porter no és un personatge maligne, no és un aixafaguitarres que ens impedeix veure bonics gols, el porter és un dels jugadors que ens regala una de les accions més espectaculars que es poden veure a un estadi: les aturades. També es queixen els periodistes de que "un solitari gol de Van Nistelrooy dona la victória al Madrid". Que jo sàpiga aquest esport consisteix a marcar un gol més que el contrari.
- Schuster (o Capello, o Del Bosque, o Toschack, o Antic...) té una flor al cul: típica afirmació estúpida que els "nunyistes" també van fer seva per referir-se als éxits de Johan Cruyff. La sort no és de qui l'espera, és de qui la busca.
- El Barça fitxarà Cristiano Ronaldo amb els diners que tregui de la venda de Ronaldinho: la campanya de desprestigi que han muntat la premsa i el club contra en Ronnie ha aconseguit que amb el que ens donin per ell no podrem fitxar ni en Tamudo.

En definitiva: que vingui en Mourinho.

Àlbum de vacances

2008-01-07T02:14:00.000+01:00

Amb una mescla de tristesa i alegria vaig haver de donar per acabades les meves vacances molt abans del que imaginava. Nous reptes televisius m'esperaven i el país no es podia permetre que un talent com el meu estigués gaire temps més en stand by. La televisió no va poder aguantar més d'una setmana sense mi.
De les vacances ja només en queden els records, uns milímetres més de greix corporal i unes quantes fotografies. Són aquestes.

Potser per fer-me la il·lusió que és estiu i que en realitat no m'he passat la canícula treballant en un projecte tan cabdal per Catalunya com La Masia de 1907, trio, en companyia de la meva cònjuge, passar uns dies a la Costa Brava. Com que les fotografies encara no aconsegueixen transmetre sensacions com l'excitació sexual, les ganes de fer caca o el fred de collons, podria semblar que aquesta instantània ha estat presa en ple agost. Només un detall ens fa veure que no és el cas: ni l'aigua ni la sorra estan infestades de fills de puta en banyador.

Com que sóc un home de conviccions fermes de seguida poso tots els meus esforços en portar a terme la tasca que m'havia proposat abans de venir: gratar-me les boles a dues mans. Les vistes panoràmiques que ofereix l'habitació de l'hotel unides a un solet d'allò mes agradable em fan veure amb bons ulls seure a la terrassa i fer una becaina com qui no vol la cosa. Malauradament, així que un núvol s'interposa entre el sol i jo començo a patir sobtats símptomes de congelació i he de retirar-me a l'interior per gaudir dels efectes benèfics de la calefacció central.

Portat per cert sentiment de culpa per la meca inacció i, sobretot, per l'entusiasme de la meva futura esposa, em poso al volant i ens transporto fins a Colliure, bonica localitat francesa famosa per algun tema relacionat amb una guerra civil, un tal Machado i una tomba que visita molta gent que llegeix poesia i encara molta més que no n'ha llegit en sa vida.

Com que estàvem molt cansats vam preferir mandrejar una estona pel poble en comptes de visitar el famós sepulcre i per tant aquesta fotografia l'he hagut de pispar d'una altre lloc web. Si s'hi fixen, algú ha deixat el seu ordinador portàtil a sobre de la tomba d'Antonio Machado per si el poeta se sent inspirat i vol enviar-hi uns versos del més enllà via Wi-fi. Això o que Media Markt ja no sap on anunciar-se.

Ja que és Nadal, presentem els nostres respectes al motivador d'unes festes tan entranyables. La veritat és que sempre he sentit simpatía per aquest noi. No puc evitar pensar que si jo també hagués fet cas al meu pare i hagués seguit la tradició, igual que va fer el fill de nostro senyor, potser hauria acabat com ell o fins i tot pitjor: quaranta anys darrere el taulell d'una de tantes oficines bancàries. I bé, creuem els dits, no cantem victòria, que mai se sap el que pot deparar el futur. Un dia amunt i l'altre avall, així és la fama.

Per uns instants sento un impuls que em porta a tenir pensaments suicides. I si tot fos un somni i en realitat no estigués de vacances? I si de cop i volta apareguessin milers de Sarkozys per aplicar-me alguna mena de llei d'estrangeria? I si en aquest malson hi aparegués també en Maurice Chevalier i em confessés que Edit Piaf, com Amor, té rabo? I si el despertador sonés en qualsevol moment? Per sort recordo el que un dia va dir un parapsicòleg a la televisió: "quan no sàpigues si estàs vivint en un somni o en el món real imagina que t'eleves per sobre del terra. Si ho aconsegueixes, és que estàs somiant, perquè volar és impossible". Tot i que alguns dubtes comencen a venir-me al cap respecte aquest mètode paracientífic de chequejar l'estat de la meva consciència, recordo que m'havia promés no posar en marxa la meva extraordinària maquinària mental i comparteixo unes Lays vinagreta amb la muller que m'aguanta el cap quan vomito. Tot seguit, i atesa la seva fama de poble ple de pau i alegres pescadors posem rumb a Cadaqués.

Sí, Cadaqués és molt maco, però per desgràcia, de la serenor d'aquesta fotografia en què no apareix ni un sol turista francés passem de sobte a la dura realitat. Feia dos dies que no sabíem res del món que hi ha més enllà dels nostres melics, però una paret ens va retornar a l'horror mediàtic més cruel.

I amb els ulls plens de llàgrimes vam decidir tornar a l'habitació de l'hotel per passar els dies que ens quedaven fent un ús intensiu dels equipaments que aquesta ens oferia. Malauradament, un mal shawarma va fer que utilitzés l'inodor més del que hauria volgut. Per acabar, directament des de la vila de Palamós, una salutació per a tots els amics turistes vinguts del tan estimat país dels francesos. Salut i fins les próximes vacances.

Dedicat a tots els gavatxos que fan cara de borratxos.
O sigui, a tots.

Recolzament total

2008-01-04T14:44:00.001+01:00

Fa un moment he vist com els conductors d'autobusos de Barcelona estaven concentrats a prop de casa meva, davant dels jutjats de Lluís Companys. La seva causa ja em semblava prou justa tot i que estic patint la seva vaga, però des d'ara n'estic encara més a favor. Normalment les concentracions d'aquest tipus solen tenir un aire massa crispat i les cantarelles amb que donen veu a les seves peticions estan bastant passades de moda. És per això que sentir la manera en què els xofers d'autobús explicaven els seus problemes m'ha semblat tan collonuda: amb aquest tema dels Mojinos Escozíos a tot drap:

El Gimene està amb vosaltres amics conductors, ara entenc la vostra habitual antipatía, tot treballador hauria de tenir dret, com a mínim, a dos dies de festa cada setmana.
A més, proposo derogar la internacional com a himne dels "paries de la terra" i canviar-la per Mi Jefe. Ens donaran pel cul igual, però com a mínim riurem una estona.

Un paper en un calaix

2008-01-03T10:38:00.000+01:00

Entre els calçotets i els mitjons he trobat avui un paper ple d'anotacions. Per una banda hi ha el text d'una falca de ràdio que, segons l'encapçalament, vaig escriure el 4 de setembre del 2006. Per l'altra, les anotacions. La falca de ràdio està escrita sense cap pretensió artística, és només una de les dos o tres mil que devia escriure quan treballava a "l'emissora oficial de les altres emissores", en canvi les anotacions sí que tenen pretensions, segurament són notes per escriure algun curt metratge o conte, però la veritat és que ni ho recordo. De fet, llegint les notes, no sé ni tan sols perquè les vaig escriure, no sé ni el que signifiquen. Són aquestes:

La Casa Batlló és l'origen de tots els mals: la bogeria es posa per sobre de la raó.
Si et fixes massa en el paisatge acaba resultant avorrit.
La borsa, orígen o final?
La plaça és l'explosió del que avui és aquesta ciutat.
Surto d'un edifici fred i ple de formigues.l
L'ascensor em porta al nivell dels humans.
Tots caminen, no van enlloc, ni tan sols passegen.
Prefereixo no mirar les cares.
Venc una cosa que ni tan sols sé si tinc.

Llavors em torno a mirar la falca i entenc que no m'estranya que en el meu temps lliure volgués anar d'artista. Però segueixo sense recordar què collons em passava pel cap quan escrivia aquelles notes. Al cap i a la fi, tampoc m'importa gaire, ara em dedicaré a l'entertainment.

Bones festes i tal

2007-12-24T09:08:00.000+01:00

Creieu o no en el Nadal hi ha una cosa que està clara: tots l'hem de patir o gaudir sigui com sigui. Si el patiu, ànims i resistiu com pugueu, si el gaudiu, enhorabona. Me'n vaig de vacances.

Sort.

2007-12-21T22:09:00.000+01:00

Calderón: "Ronaldinho y Messi no tendrían sitio en el Madrid"

Efectivament, són massa grans, no hi cabrien, fill de puta.

Més japó

2007-12-19T11:00:00.000+01:00

Fa un temps una paròdia de Matrix ambientada en un partir de ping pong va convertir-se en un dels correus més reenviats de l'any. Tot i que la tècnica ja no és novetat, encara em deixa flipat.

Avortament

2007-12-18T11:03:00.000+01:00

Ara que en Z vol modificar la llei de l'avortament, demano que es permeti l'aplicació retroactiva de l'avortament lliure en els següents casos:

Que siguin avortats ja!

Aprenent anglés de la manera més sana

2007-12-17T19:16:00.000+01:00

Spam de merda

2007-12-17T17:15:00.000+01:00

Resulta molest que cada dia m'arribin correus que em proposen allargaments de polla, viagra del "tot a cent" o nimfòmanes que em volen per satisfer els seus instints salvatges, però els tolero perquè mai se sap si algun dia podria necessitar un d'aquests serveis.

En canvi, que es cremin al infern tots aquells que envien missatges amb powerpoints que acaben d'una manera similar a aquesta:

El missatge parlava de la trista história d'un gosset abandonat i sí, en efecte, no tinc cor, odio els maleïts gossos en concret i els animals en general, què passa? El més semblant que vull tenir a casa és una bona pota de jabugo.
A tots els que ens envien aquests missatges de merda dediquem aquest moment de record d'un dels clàssics del musical:

Lloro o cavall?

2007-12-17T09:26:00.000+01:00

Així com El Hormiguero es pregunta cada dia si una foto és de cul o de colze, aquest blog inicia avui (i potser acaba avui) un nou concurs.

La primera fotografia és la de Carme Chacón, candidata del PSC per Barcelona a les pròximes eleccions generals.
De què te cara la Carme Chacón? Lloro o cavall?

Entre els participants se sortejarà un viatge amb totes les despeses pagades a la zona zero de les obres de l'AVE.
Sort.

PD: I molt aviat un nou repte: home o dona? Primera fotografia, Eulàlia Vintró.

Woody Allen i la vaga de guionistes

2007-12-13T12:52:00.001+01:00

2007-12-13T02:00:00.000+01:00

Els Monegres tindran el seu Las Vegas

www.telenoticies.cat

Jugar al Black Jack o a la ruleta en un gran casino serà possible sense haver de viatjar fins a la costa est dels Estats Units. De fet, es podrà fer només a una hora de cotxe de Lleida, o una de Barcelona i Saragossa. Un grup empresarial ha presentat Gran Scala, un complex de joc i oci que es construirà enmig del desert dels Monegres i es convertirà en la segona oferta mundial de casinos després de Las Vegas. Les xifres mostren la magnitud del projecte: en una superfície d'unes 2.000 hectàrees s'aixecaran 32 casinos, 70 hotels, 232 restaurants i uns 500 comerços. Tot, amb un pressupost que duplica els dels Jocs Olímpics de Barcelona i oferta de feina per a 60.000 persones.

Si us plau, remake de los bingueros "on location" així que s'inauguri la instal·lació. De fet podria ser plató d'un resorgiment de la españolada, amb versions de èxits com Casino, Oceans Eleven, Rainman o Leaving las Vegas. M'ofereixo a escriure'n el guió gratis. Ozores, truca'm.

Sr. Jack Bauer

2007-12-12T00:35:00.000+01:00

Estic mirant a dosis dobles diàries la quarta temporada de 24. Segurament és la més patillera de les que he vist fins ara perquè l'argument no s'aguanta per enlloc i la mort de la gran Nina Myers va ser un cop molt dur per a l'èsser maligne que porto dins, però aquesta quarta temporada em té més enganxat que qualsevol de les tres anteriors. Un Jack Bauer totpoderós, un Tony Almeida més looser que mai i una Michelle que amb vestit jaqueta recorda a una dura i morbosa institutriu germànica. I avui, quan he vist com en Jack pelava un comando enemic amb un "descabello" digne d'un mestre del toreig, he recordat totes les coses horribles que ell i només ell és capaç de fer per defensar el seu país de totes aquestes amenaces tan terribles que el sacsegen dia sí i dia també i llavors he pensat...
Que seria meravellós si en la última temporada de les aventures d'en Jack i companyia fos el propi Jack el megalòman que vol donar una lliçó el seu país rebentant cinquanta ciutats a l'hora i portant el caos als carrers de la terra de la llibertat. No seria meravellós? No desitjaríeu més que mai que en Jack se sortís amb la seva? No seria un gran final per a una de les sèries més qüestionables èticament de la història de la televisió?
Sí, Jack, tan de bo algun dia et cobris amb interessos tot allò que has hagut de sacrificar per ser un súper heroi de l'imperialisme ianqui. I que nosaltres ho veiem.

Timada o realitat?

2007-12-11T00:49:00.000+01:00

És ben conegut (i si no ho saps ja és hora que et despertis) que la millor excusa per fer-se d'or avui dia és treballar desinteressadament contra el canvi climàtic. Cada cop són més les grans empreses que han deixat els seus antics slogans per fer un pas al front a favor de l'ecologia (i de pas omplir-se les butxaques). És per aquesta raó que avui, quan m'ha arribat un e-mail de cadena que em parlava de Blackle el primer que he pensat és: "ja ens la volen fotre un altre cop".
El Blackle és l'alternativa ecològica a Google. Perquè ecològica? Perquè el seu fons de pantalla és negre en comptes de blanc i d'aquesta manera fa que la nostra pantalla consumeixi menys energia. Tenint en compte els milions i milions de persones que fan servir Google cada dia, aquesta gent de Blackle han calculat que l'estalvi d'energia podria ser de 750 megavats/hora (i això sembla que és un colló i mig d'energia elèctrica).

Ecologisme o una manera més d'aconseguir milions de visites a una web?
Si es tracta de la segona opció podrien fer coses més constructives, com 2girls1cup (no hi poso l'enllaç perquè sé que tots ja hi han entrat, depravats).
Vostès trien:

Blackle Google

Ah, i la versió per a en Joel Joan es diu Negroogle

Neures de gilipolles

2007-12-11T00:29:00.000+01:00

Sembla estar dient:
"no le chupeis la polla al gimene, no sabria apreciarlo"

Com els més veterans ja sabeu aquest blog no és més que una manera com una altra d'estalviar-me pasta en psicòlegs, de no caure en les drogues o de no acabar ingressant a la Cieciologia. Un cop més, us demano la vostra il·luminació en aquesta nova prova que em posa la vida:

No aconsegueixo acostumar-me a que em diguin que sóc bo fent la meva feina
Tampoc m'acostumo a que em comparin... i surti guanyant.
És greu, doctor? He de demanar que m'apugin el sou? En realitat el que importa és el que jo pensi de mi mateix? O en el fons el que menys importa és tot l'anterior?

Amy Winehouse i les seves feines al cinema

2007-12-07T14:04:00.000+01:00

"El laberinto del fauno"

"Hellboy"

"REC"

"House of the living dead"

Gràcies al sr. Questionaire he descobert el que fa la srta. Winehouse quan no canta ni roda:

Inquietud...

2007-12-04T12:04:00.000+01:00

Diumenge vaig passar passar per la Rambla de Catalunya 34 i un calfred em va recórrer l'esquena... Un edifici de llums apagades i persianes tancades, un edifici infestat d'essers amb sed de sang que no s'aturaran davant de res per estendre la seva follia.
La niña Madeiros ens espera a l'àtic.

Les regles del joc

2007-12-02T13:05:00.000+01:00

Un bon llibre en què l'autor ens explica com tot està muntat per treure'ns la pasta de la butxaca i que a sobre quedem contents de la compra. El millor de tot és que el llibre no denuncia, simplement informa, i això s'agraeix perquè de nous messies ja anem prou servits. Conceptes senzills que en el fons tots intuïm però que l'autor posa en ordre per confirmar-nos que sí, que ens tenen pillats pels collons.
Això sí, seguiré anant a Starbucks.

1 de desembre

2007-12-02T00:20:00.001+01:00

Aquest matí, m'he posat sindicalista i he acudit a la concentració que ha convocat Guionistes Associats de Catalunya a la Plaça Sant Jaume. N'he tret conclusions variades:

La mitjana d'edat és elevada, amb 33 anys m'he sentit com si en tingués 20.
La meitat de la gent no necessitava ser-hi, només volien recordar què maco era concentrar-se i manifestar-se quan eren joves.
Com més forrat de pasta està un guionista més intenta dissimular-ho vestint com un "homeless". El millor exemple: Joaquim Oristrell.
Quan sigui gran vull ser com en Joan Tharrats
Quan sigui gran no vull ser com l'Enric Gomà.
Els guionistes, si protesten, ho fan per escrit, i per això a la concentració no hi havien crits, sinó fulls de paper.
Segur que la meitat dels que ens veien pensavem que erem una colla de seropositius en lluita.
La senyora que ha llegit el manifest sembla molt agradable.
Les guionistes, en general, no estan bones.
Els guionistes, en general, som bastant lletjos.
Amb la nostra pinta de progres "Desigual", o fins i tot de progres "Furest", és complicat que el poble es solidaritzi amb les nostres demandes.
En Joel Joan havia confirmat la presència però ha fet campana.
En Gomà ha aconseguit que una coral basca preadolescent que passava per allà fes el capullo cantant-nos una cançó en la seva llengua, quan el que ens feia falta realment és que els seus germans grans ens muntessin un acte de kale borroka.
Els guionistes veterans no entenen que el millor que podrien fer per la professió és retirar-se, viure de les seves inversions immobiliàries i deixar pas als joves.
Les grans productores com Mediapro, Gestmusic o El Terrat s'han degut petar de riure veient la concentració al Telenotícies.
Sempre hi ha un merdeta disposat a criticar la teva feina.
De tots els punts del manifest només m'interessa el de guanyar més pasta.
De tots els que vam caure en el parany d'estudiar a "Talller de guionistas", només tres estavem a la concentració i, molt em temo, que no gaires més estiguin treballant avui dia de guionistes.
A aquestes reunions es ve a fer relacions personals. Jo no serveixo per fer relacions personals.
He sortit a TV3 i m'he vist millor del que em pensava.
Jo vull ser guionista americà, no guionista català.
Crec que el Sr. Brillant no ha vingut, i ha demostrat, d'aquesta manera, la seva brillantor.
Aquesta pantomima m'ha fet perdre mig matí.
Ningú havia portat pots de pintura vermella per tacar la façana del palau de la Generalitat, ni ous podrits, ni còctels molotov, ni tan sols Xibeques per fer tir al Mosso ni al barrufet (amb perdó). Així no anem enlloc.
El dia 21 se m'acaba el contracte amb La Masia i hi ha molta competència en busca de feina.
El dia que aconseguim un conveni del guió, me la tallo i la llenço als mandrils del zoo.
Demà, segurament, em penediré d'aquest post (massa sarcàstic perquè ningú se'l prengui com un insult)
Aquesta nit me'n vaig a dormir bastant tranquil.

Risitas y quejiditos

2007-11-30T13:09:00.000+01:00

El poder de convicció del Risitas és impressionant, ara tinc més clar que mai que no em faré un tatuatge en ma vida.

Davant seu en Quintero, com sempre, un home que criticava en Sardà per enfoter-se del frikis que portava al Crònicas...

Imatges i persones

2007-11-29T10:06:00.000+01:00

Estàs a la sala de muntatge, davant l'ordinador. Les imatges passen davant teu i només hi veus possibilitats. Ara posarem això aquí, ara treurem això d'allà, aquí hi anirà una veu en off, allà hi posarem un cairon... Quan tot està muntat ho ensenyes als companys i als teus caps, tothom diu que és fantàstic, que amb això pujarà l'audiència i tu estàs content, perquè saps que això és l'únic que importa. Te'n vas a casa tranquil i esperes il·lusionat el dia de l'emissió, però et sorprens a tu mateix quan en veure a la pantalla de casa allò que has fet comences a dubtar. Et preguntes si no hauràs oblidat que darrere de les imatges que has manipulat hi ha persones que poden sentir-se dolgudes, vides que pots perjudicar, llàgrimes que pots vessar. I penses que sí, que en aquell moment d'emoció en què vas adonar-te que el material era collonut vas oblidar-te que darrere de les imatges, hi ha persones.
I penses que ets tou, massa tou, o que penses massa.

Quins figaflors, no?

2007-11-27T10:15:00.000+01:00

Seixanta policies ferits en la segona nit d'aldarulls a França

Uns 60 policies ferits als afores de París Per segona nit consecutiva s'han produït enfrontaments entre la policia i diversos grups de joves a la perifèria de París, després que dos nois van morir diumenge, en xocar la moto que conduïen contra un cotxe policial. De moment, el balanç és d'una seixantena de policies ferits, un d'ells d'un tret, i de diversos cotxes i edificis cremats. El president Nikolas Sarkozy ha fet una crida a la calma.

Què passa? Que no tenen kubotan? Hauran de demanar Israel que els faci un curset de com reprimir desarrapats? ¿Necessiten uns quants consells d'Hugo Chávez o d'Evo Morales sobre com impartir democràcia i justícia social a base de lleis i decrets de dubtós esperit democràtic?

Els grisos sí que en sabien i no com aquests francesos afeminats...

Provocar un somriure

2007-11-27T09:22:00.000+01:00

Les pel·lícules de por no provoquen només ensurts, nervis i possibilitats de que la noia que tens asseguda al costat t'agafi de la mà en els moments de més tensió. Qualsevol pel·lícula d'aquest gènere pot aconseguir fàcilment aquestes reaccions. El que només les bones pel·lícules de terror aconsegueixen és que quan s'acaba la projecció i s'encenen els llums tot el públic de la sala s'aixequi de la butaca amb un somriure d'orella a orella. Aquest somriure vol dir que han patit i han gaudit a parts iguals d'una proposta honesta i ben portada a terme. REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza és així. He vist totes les pel·lícules d'en Balagueró (al que recordava amb estima del seu programa de ràdio "La espuma de los días", a Ràdio l'Hospitalet"), però mai havien acabat de satisfer-me del tot. No havia vist cap pel·lícula del Paco Plaza, però ara tinc la necessitat de veure-les totes. Amb REC tots dos han donat en el clau. REC és una pel·lícula sense pretensions, al contrari de la resta de la filmografia d'en Balagueró, i es nota que està feta sense manies a l'hora de tirar de clixés quan cal fer-ho, a l'hora de jugar amb els codis que l'espectador coneix perfectament i a l'hora de fer un retrat dels personatges que resulta pròxim a l'espectador sense embafar en cap moment, que és el que acostuma a passar-me quan les pel·lícules estan ambientades en ambients que conec molt bé, com en el cas de Tapas. Lp'estat de gràcia dels creadors de REC és tan fatàstic que fins i tot aconsegueixen grans moments d'humor, com la seqüència de les entrevistes, l'alleujament perfecte per donar un petit respir al públic abans de l'infern que està a punt d'arribar.

Qui digui que l'única manera de competir amb Hollywood són les bones idees segur que trobarà en REC l'exemple perfecte. Gran pel·lícula, pressupost petit i segur que bona recaptació, sobretot perquè el boca-orella funcionarà de manera molt positiva. Tant de bo que no sigui l'última gran pel·lícula que ens regalin en Balagueró i en Plaza.

Insomni i flatulències

2007-11-24T03:21:00.000+01:00

El "chino de badalona", un artista

No sé perquè, avui no puc dormir, però mola tirar-se pets sorollosos a les 3:30 de la matinada mentre la meva dona dorm i no es desperta (i és per despertar-se). La iaia que viu al costat deu estar pensant que acaba de produïr-se un nou "alzamiento nacional" i que ja han posat a treballar els canons de Montjuïch. Pobre senyora Pietat, però quin gran plaer deixar anar gasos de manera sorollosa quan la ciutat dorm.

Implicar-se

2007-11-24T02:13:00.000+01:00

No té res a veure, però m'ha fet gràcia

En sortiré escaldat, ho sé, però és una cosa que sento la necessitat de fer...
Fa un any vaig inscriure'm a una associació professional i fa poques setmanes vaig tenir la sensació que els més de cent euros anuals que pago eren diners llençats al contenidor. Durant unes hores vaig tenir la convicció ferma de deixar l'associació i no tornar-hi a pensar mai més, però parlant amb un amic dels pocs avantatges que té ser-ne soci i de quins són els avantatges que m'agradaria que l'associació m'oferís vaig arribar a una conclusió poc habitual en els 33 anys i quatre mesos que he viscut fins ara: "¿i si deixo de preguntar-me que pot fer l'associació per mi i començo a pensar què puc fer jo per l'associació?". Un calfred em va recórrer l'escrot fins acabar convertint-se en una severa contracció de l'anus (així visc jo el pànic). Per primer cop a la meva vida m'estava plantejant l'associacionisme actiu, la lluita pels drets d'algú que no fos jo mateix i el fer servir una part important del meu temps per portar a terme tots aquests objectius. No sé si m'he fet més gran o més gilipolles, però la setmana que ve em reuniré amb una persona que pot ajudar-me a canalitzar la meva "vocació de servei". Espero que algun dia pugui trincar comissions d'alguna banda, però mentrestant em pregunto:

Què m'està passant?

I em qüestiono a totes hores en què puc ajudar.

Fer-se pijo

2007-11-22T23:44:00.001+01:00

És una cosa d'aquelles que mai et penses, de fet, ni tan sols els pijos més pijos de tots els pijos arriben a pensar-se mai que ells, efectivament, siguin pijos. M'estic tornant pijo, i pitjor encara, ni tan sols em preocupa. Quan ser pijo significa evidenciar d'una manera voluntària la il·lusió de pertànyer a una classe social superior és una cosa, però quan es tracta de gaudir dels plaers que la plebs no pot gaudir és una cosa una mica diferent. Per sort, crec que sóc del segon grup. No descarto que aquesta via no sigui més que una estació cap al pijo ostentós, però pel moment prefereixo pensar que no és així i seguir gaudint dels plaers de la dolce vita, una vida tan dolça que cada cop em porta restaurants millors, a vestir roba millor i a descobrir plaers millors com el dels pastissos de Bocamel, al carrer Comerç 8. El pastís de merengue amb fruita de la passió o el sacher són dues joies que et fan pensar: "ara ja no puc baixar el nivell", i et fan oblidar que hi va haver un temps que el millor que podia passar-te amb un pastís era que fos del dia i que portés prou xocolata com per fer-te oblidar que existeix el sexe. Un temps en què fins i tot un pastís del Mercadona podia semblar-te deliciós. Però crec que aquests temps no tornaran mai més, almenys mentre visqui a tres-cents metres de Bocamel.
En el camí cap a la luxuria arriba un moment en què has de triar entre la rendició incondicional davant els estímuls de plaer i l'abstinència més trista i desgraciada. El mateix passa en el camí cap al pijerio. I jo sempre trio la via de l'hedonisme, la feblesa d'ànima i la targeta de crèdit al límit. Ara que he triat que vull ser un pijo només demano una cosa: que el límit de la targeta de crèdit vagi sent cada cop més alt. I que pugui pagar-lo.

Disculpin les molèsties.

Annus

2007-11-14T15:32:00.000+01:00

Dir-li putero quin preu te?

El 2007: El ´annus horribilis´ de la monarquía española

L.O. MÁLAGA La Casa Real española no guardará en su memoria el año 2007 como uno de los más agradables. El anuncio del "cese temporal de la convivencia" entre la infanta Elena y Jaime de Marichalar viene a sumarse a una larga lista de malas noticias, crisis políticas y situaciones incómodas por las que han tenido que pasar los monarcas a lo largo de estos meses.
El presente año arrancó con el duro golpe que supuso el fallecimiento, en febrero, de la hermana menor de doña Letizia, Érika Ortiz Rocasolano, lo que provocó que el embarazo de la princesa presentase mayores complicaciones que el anterior. También el nacimiento de la Infanta Sofía, una noticia en principio feliz, fue motivo de sospechas en torno a Don Juan Carlos, quien no acudió a visitar a su nieta hasta dos días después, al encontrarse en un viaje de carácter privado.
En julio, la revista ´El Jueves´ puso a la monarquía en el punto de mira al publicar una viñeta de los Príncipes de Asturias. Por primera vez desde la Transición se ordenó el secuestro de una publicación y los autores del dibujo han sido multados por injurias a la corona. Ante tal acción, el senador del PNV, Iñaki Anasagasti, calificaba al monarca y a su familia de "panda de vagos" y a principios de septiembre estalló en Cataluña una serie de incidentes de grupos republicanos que se dedicaron a quemar retratos del monarca. (Diario de Málaga)

Alguns tenen "annus horribilis", altres vivim amb el risc que ens donin per "l'annus" en qualsevol moment. Així és la vida.

Per sort, la vida sempre et depara sorpreses positives: mofar-se del rei o de la família és un petit luxe que ja es pot permetre qualsevol mitjà de comunicació. Per només 3.000 èurus, tot és possible, ho trobo barat. Visca el capitalisme.

Gimnàs

2007-11-13T21:23:00.000+01:00

Tranquils, aquest encara no sóc jo.

Només vull informar els lectors habituals d'aquest blog que ja fa un mes que vaig apuntar-me al gimnàs i encara el visito regularment. Fins i tot he aconseguit fer desaparèixer la sensació d'infart de miocardi que patia al principi quan corria a la cinta.
Gràcies per les felicitacions, sabia que confiaven en la meva força de voluntat.

El vi xilé

2007-11-12T09:38:00.001+01:00

Observin el talante: ZP amb la mà en actitud de demanar calma,
el Rei en gest de donar una "yoya" amb la mà oberta

El vi de Xile és cada cop més exportat i més apreciat arreu del món per molts especialistes i afeccionats al vi. I pel Rei Joan Carles, possiblement. Només així es pot explicar el que ha passat aquest cap de setmana a Santiago de Xile. Ja suposàvem que sovint el Rei no hi era tot en les seves aparicions públiques. Cada cop notàvem que tenia més dificultats per vocalitzar i no descartem que en trobar-se amb algun que altre mandatari internacional li fes una abraçada ben forta mentre exclamava allò de: "la amistad es lo más bonito del mundo, y tu ere mi amigo, ¿verdad?". Però molt ens hem de témer que l'altre dia va agafar-li la borratxera violenta i la va liar. Esperem que no destrossés l'habitació de l'hotel com si fos una vulgar estrella de Hollywood, que ja ens costa prou diners cada any com per, a sobre, haver de pagar factures extra. El més curiós de tot és que aquesta baralla de borratxos (en JC del que ja sabem i en HC de poder, evidentment) no fa més que beneficiar les dues parts. En Chávez té una osca més per la culata del seu fusell, un nou enemic amb el que dir els seus que ningú com ell per lluitar contra els poders mundials establerts, ara, ni més ni menys, que un Rei, el del país que va colonitzar i oprimir la població indígena de l'América del sud. Per altra banda, en Joan Carles pot demostrar amb aquesta acció que no porta a terme només una tasca "de foto" i que defensa el bon nom d'Espanya amb la vehemència del qui la porta al cor com ningú altre. Chávez és avui més heroi pels seus, Joan Carles, també. El Rei ja no és només proper, ara és guerrer. Només demanem que per la pròxima cimera Iberoamericana no posin control d'alcoholèmia a l'entrada, no fos cas que tinguéssim un disgust.

Potser ja és hora de treure'l de l'atur?

2007-11-10T22:06:00.000+01:00

Se'l veu impacient, oi?

Va dir: "d'aquí dos mesos ja estaré entrenant un altre equip".
Potser ha arribat el moment que es compleixi aquesta afirmació.
Getafe 2 - Barça 0, prou de fer el ridícul, si us plau.

S'ho mengen tot

2007-11-07T00:14:00.000+01:00

El següent vídeo pot ferir la sensibilitat dels espectadors més insensibles, però no m'he pogut resistir a posar-lo. És el més hardcore que he vist en molt de temps i Divine al costat d'aquestes és una aprenenta. De fet recordem primer el moment en què Divine entra per la porta gran a la història del cinema gràcies a una caca de gos:

I ara veiem el que són capaces de fer aquestes dues noies:

http://www.2girls1cup.com/

Realitat o ficció? A mi. personalment, el color em recorda al "dulce de leche" (que detesto, per cert).

Paritat, daltonisme i igualtat de sexes

2007-10-29T22:22:00.000+01:00

Un grupo de 'skins' agrede al menos a cuatro jóvenes, dos de ellos de color, a la salida del Metro en Madrid
MADRID, 29 (EUROPA PRESS) - Un grupo de cabezas rapadas o 'skins' agredió hoy, en torno a las 14:30 horas, al menos a cuatro jóvenes, dos de ellos de raza negra, a la salida del Metro Alfonso XIII, mientras les insultaban y gritaban lemas de ideología nazi.
Cuatro varones de complexión fuerte, todos ellos con vestimenta oscura, botas y cadenas. Dos de las jóvenes llevaban una cresta y los chicos el pelo rapado.
Oscar, uno de los testigos que en ese momento salía del suburbano para ir a trabajar, apuntó que él también fue golpeado cuando intentó defender a un estudiante negro, contra quien los cuatro 'skins' se abalanzaron con patadas, puñetazos y empujones, al tiempo que le golpeaban con botellas de cerveza.
"Era a plena luz del día, en toda la hora punta de salir y entrar a trabajar... Gritaban 'Fuera rojos' y 'Herr führer'", explicó Oscar a Europa Press, quien añadió que "la gente les gritaba desde los pisos que hay frente al Metro y que habían llamado a la Policía".
Asimismo, explicó que también una mujer de unos 30 años fue acorralada por las chicas del grupo y golpeada, a pesar de sus intentos de zafarse.

Només tres cosetes:

És bo saber que la paritat arriba al feixisme. Si s'estomaquen dos negres cal estomacar també dos blancs, que ningú es pensi que els skins només pensen en els de fora.
Els skins cridaven "fuera rojos" mentre estomacaven dos negres. Cal que es revisin la vista.
Al temps que els skins atonyinaven homes, les skins van buscar-se una del seu sexe. Que no sigui dit que al món neonazi no es té en compte la dona.

Conclusió: entre el quillo que va apallissar l'ecuatoriana, les obres del TGV i aquesta pallissa a les portes del metro queda clar que avui el transport ferroviari no és precisament la millor opció per desplaçar-se.

Una cosa d'aquelles que sap tothom

2007-10-29T00:57:00.000+01:00

Tothom pot tenir accidents laborals

Si al 2006 van morir a les carreteres 3.367 persones i a la feina van morir 1.352 persones...

¿Com és que només la Guàrdia Civil de trànsit té més de 9000 agents (no comptem les policies locals i autonómiques, repeteixo) i la inspecció laboral només en té 1712?

¿I com és que es van posar 231.695 multes de circulació i només es van obrir uns 72.000 expedients a empresaris que no respectaven les mesures de seguretat a la feina?

Perquè es persegueix més els conductors que els empresaris?

La resposta és evident: la causa més definitiva d'absentisme laboral és la mort, i l'absentisme laboral representa una gran pérdua de diners pels empresaris que d'una manera tan desinteressada es forren de pasta a costa dels treballadors que es deixen la pell cada dia perquè l'amo sempre pugui mantenir ple el dipósit del seu Jaguar.

I perquè em dona ara per la denúncia social? Jo que sé... Però no és curiós que els informatius dediquin deu vegades més temps a la sinistralitat a la carretera que a la sinistralitat laboral? Serà que és molt difícil recopilar dades? Serà que el tema dels accidents laborals en realitat no interessa als espectadors? O serà que si aquestes dades es diguessin en veu alta massa sovint la gent acabaria per fer que uns quants de la patronal tinguessin algun "accident laboral"...
Qui sap. Jo només sé que els rics cada dia són més rics i...

Autodestrucció

2007-10-29T00:26:00.000+01:00

Corria l'any 1998, jo era un jove estudiant que només practicava el sexe amb sí mateix. Com acostuma a passar, a l'escola d'audiovisuals vaig acabar-me ajuntant amb altres joves que només practicaven el sexe amb ells mateixos i com a treball final del Cicle Formatiu vam parir aquest curtmetratge de temàtica romàntica i turmentada. Afectat, pretensiós i, sobretot, mal iluminat, "Inspiración" representa tota una fita en la història de la narració cinematogràfica: difícilment ningú podrà tornar a caure més baix i, a sobre, prenent-se tan en serio una història tan previsible com mal explicada. Només així s'entén que mesos després aconseguissim arribar al més alt de l'audiovisual català, la torre de Collserola, que vam visitar en una plàcida excursió que recordem amb nostàlgia i certes molèsties al recte.

Ah, i riguin tant com vulguin amb el meu lamentable "cameo".

PD: El pitjor de tot és que aquest tipus de coses se suposa que un mateix prefereix ocultar-les, però per això aquest missatge té el títol "Autodestrucció".

Van Morrison és DÉU.

2007-10-28T02:15:00.000+01:00

Diuen d'ell que és un fill de la gran puta, diuen que fa música de comèdia romàntica, diuen que fa anys que està acabat... i una merda. Els vídeos que il·lustren aquestes paraules demostren l'afirmació del títol. I punt.

Només he pogut veure'l en directe i he d'admetre que la primera de les coses que diuen d'ell podria ser perfectament certa. Els primers cint minuts de concert van ser infumables, amb en Van cantant amb actitud funcionarial els seus nous temes. I com si ho hagués fet només per fer fora els intrusos que havien anat allà només a fer veure que atrets pel seu últim single però que no sabien el pa que s'hi dona en una vetllada amb en Van Morrison, a partir del minut 21 va desplegar tota la seva artilleria amb un repertori meravellós del blues més monumental que et puguin tirar a la cara. Quan va deixar de treballar i va començar a divertir-se em va fer viure el millor directe que hagi pogut gaudir mai.

I així com ens ho va donar ens ho va treure, i quan més trempats estàvem va marxar sense dir ni adéu. Però tot se li pot perdonar mentre segueixi sent l'únic i autèntic lleó de Belfast.

I ara, tres d'aquelles joies que justifiquen per si soles l'existència d'un mitjà anomenat Internet i d'una web que es diu Youtube:

PD: fa dies que tinc un fantasia recurrent, en ella apareixen Amy Winehouse i Van Morrison a sobre d'un mateix escenari cantant el blues més acarnissat de la història...

La creme de la creme

2007-10-24T16:23:00.001+02:00

La crema de carbassa em surt deliciosa. Si follés igual que cuino la crema de carbassa, la meva dona no deixaria de somriure mai.

Coses que es poden comprar per 1500 euros

2007-10-21T23:14:00.000+02:00

Perquè t'has espatllat?

En l'anterior missatge he comentat que acabem de cardar-me 1500 euros per arreglar el cotxe: culata, centraleta de nosequécollons, dos cilindres i unes quantes coses més de les quals no he entés ni el nom. Així que per rebolcar-me una mica en la meva desgràcia he decidit fer un llistat de coses que podria comprar amb 1500 euros:

Una setmaneta a Nova York.
Un Macbook o un iMac.
Un equipament de roba completament nou (i de les primeres marques)
Una senyoreta de companyia d'alt standing.
Uns quants centenars (deu com a mínim) de Heineken.
10 sopars al Bulli.
150 sopars al meu xino habitual.
Una pantalla de plasma acollonant.
Tots els DVDs de les pel·lis i séries que m'he baixat en l'últim any.
L'assisténcia a tres seminaris de Robert McKee.
Cinc o sis anys de carnet i abonament a Can Barça.
Una operació d'allargament de penis.
Mitja ortodóncia (que ja estic pagant sencera).
Un llit i un sofà nous.
Una meravellosa cafetera Nespresso amb recàrregues per un any.
Una liposucció extrema (en Tyler Durden es faria d'or amb el meu greix).

I molt i molt i molt més que ara mateix no em ve al cap...

Destins turístics de desembre

2007-10-21T23:02:00.000+02:00

Fins i tot els millors necessitem vacances de tant en tant

Al desembre espero poder alliberar-me de l'obsessió malaltissa que està representant la meva actual feina. Si diuen que el camp relaxa, jo els hi puc dir que fer un programa de TV sobre gent que se'n va a viure dos mesos al camp no relaxa gens, ans el contrari.

Per allà pels volts de nadal se suposa que tindré vacances i com que mai he tingut la grandíssima sort de fer les vacances en aquesta època de l'any no sé on ens hi podem atansar la meva senyora i jo per relaxar-nos i oblidar que existeix un món dominat per les vaques i habitat per animals televisius de pelatge variat.

Tenint en compte que la meva opció preferida és Nova York però que acaben de cardar-me 1500 euros per una reparació del cotxe, si us plau, els demano que m'ajudin a trobar un destí per al nostre descans i, si pot ser, que tingui qualitat i bon preu com a denominador principal de les seves virtuts.

Què en pensen?

El somriure del perdedor

2007-10-21T22:43:00.000+02:00

Primer de tot he de dir que sóc el típic tio que s'enganxa a esports com la Fórmula 1 només quan el soroll mediàtic és tan ensordidor que no puc evitar sentir-lo. L'únic esport del que realment sóc fanàtic és el futbol, més enllà d'això puc ser afeccionat a qualsevol esport del que se'n parli més de 5 minuts seguits als informatius, i com que només es parla durant tanta estona d'esports en què hi ha algun esportista o equip espanyol o català amb possibilitats de guanyar, acabo interessant-me en esports com la F1, les motos, el bàsquet, el tennis o el ciclisme, que en altres circumstàncies se m'en foten holgadament.

Dit això, afirmo: cada dia em cau millor l'Alonso. Sé que és impopular, que la majoria de gent que vol ser considerada "guai" a Catalunya ha de dir inevitablement que aquest tio és arrogant, borde i un desgraciat, però és que a mi em cau bé justament per això. El problema, per a tots aquells que l'odien acostuma a ser que és espanyol. Sempre m'he estimat els grans dolents de les pel·licules, aquells tios arrogants, bordes i en el fons uns desgraciats que volen conquerir el món a cop de maldats variades i a mi, l'Alonso, m'agrada per això. És un fill de puta amb els mecànics, segons diuen, és un fill de puta amb els fans, segons diuen també i ningú l'aguantaria si no fos perquè té un talent que ni els seus detractors posen en dubte. I si ja em queia bé, avui m'ha caigut millor que mai, quan ha perdut un mundial que segurament ja sabia que perdria. Era curiós veure com en Hamilton estava destrossat per haver perdut i era curiós veure el somriure maliciós - dubto que en tingui un altre - d'en Fernando, allà al podi, tercer, perdedor, però amb una cosa molt clara: la derrota del meu enemic és la meva victória. Era el moment de donar la sensació de que no li importava haver-se quedat tan a prop, de que no li importava la merda de temporada que ha hagut de viure perquè tant se li en fotia tot, l'únic que importava era poder-li passar per davant de la cara aquella somriure al seu enemic, poder ruxar de xampany tot aquell que estigués a prop i fer-ho simulant l'alegria de la victória tot i que sens dubte allò era un fracàs.
Alonso és un megadolent, i com a megadolent que és, cada cop em ve més de gust veure com se'n riu a la cara de tots aquells que desitgen veure'l mort.

La típica situació kafkiana amb la companyia de telecomunicacions

2007-10-21T13:54:00.000+02:00

Doncs resulta que fa un mes la meva dona decideix canviar de companyia de telefonia mòbil (de Vodafone a Yoigo) i pretenem que jo, que ja estic a Yoigo, pugui utilitzar el seu antic terminal. Per raons que entenc perfectament, Yoigo ens adreça a Vodafone per a que ells ens donin el codi de desbloqueig del mòbil, amb el qual el terminal quedarà lliure. Què passa quan demanem aquest codi a Vodafone? Doncs bé, en la primera trucada ens responen que és impossible donar-nos aquest codi. En la segona ens diuen la manera de calcular l'IMEI i que un cop el tinguem tornem a trucar, ells es posaran en contacte amb Nokia i quinze diez després potser, i només potser, Nokia els haurà facilitat aquest codi (dona la sensació que això d'alliberar el mòbil requereix la feina de tres o quatre superordinadors i d'un parell de tècnics amb l'habilitat informàtica del prota de Juegos de guerra). A la tercera trucada tornem enrere: no ens poden donar el codi perquè al dia següent es farà la portabilitat i el telèfon ja no els hi surt a la base de dades. I aquí acaben les possibilitats. No serveix de res dir-los que com és possible que ja no figurem com a clients si les trucades que farem fins a l'últim minut ens les cobraran com si ho fóssim. De res serveix una argumentació llarga i elaborada pel meu cervell privilegiat que culmina amb l'acceptació del teleoperador de que, és evident, tinc tota la raó. L'única cosa que en trec de la trucada és un número de fax al que puc enviar una reclamació per escrit i llavors, potser, es repensaran si donar-me el codi. Per un moment penso que potser tot és en realitat tan complicat com ho pinten i penso que aconseguir un codi de desbloqueig és una feina que no poden portar a terme ni els omnipotents hackers de La jungla 4.0 i que per això la política d'empresa de Vodafone (la raó última que esgrimeix el teleoperador per negar-me el codi de desbloqueig) té fins i tot cert sentit perquè es tracta d'una gestió cara i complexa que no poden estar prestant a un client que, al cap i a la fi, deixarà de ser-ho en menys de 24 hores. I més o menys penso això fins avui, fa mitja hora, en què entro a internet, escric al Google les paraules "liberar nokia 3200" i trobo, en el primer enllaç que apareix a la pantalla, la manera de fer-ho en menys de 30 segons. És tan senzill que fins i tot penso: "pakis cabrons, cobreu sis éuros als locutoris per fer aquesta mariconada!". El telèfon ja està alliberat i de tot això en trec una lliçó: abans entrarà un elefant per l'ull d'una agulla de cosir que una companyia de telecomunicacions es comporti de la manera humanament més lógica i es decideixi a no putejar el client sinó a ajudar-lo sempre que ho necessiti. I trec una altra lliçó: ser teleoperador és dur i haurien de tenir un lloc preferent en el regne dels cels o, com a mínim, en els seients del metro.
Per cert, podeu alliberar mòbils nokia a www.mundo-descargas.com/liberar_los_nokia_online.htm+

Què m'està passant?

2007-10-15T18:39:00.000+02:00

La Santa Inquisició no era tan retorçada

Avui m'he llevat a les set del matí per anar al gimnàs.
Què estic fent amb la meva vida?
Suar, sobretot, suar.

Coses obvies que sap tothom...

2007-10-12T12:30:00.000+02:00

Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per recordar el genocidi espanyol a l'américa llatina. Sí, sí, van donar-los una nova llengua (ohhh què generosos, i només va ser a cop de destral!), una nova religió (ohhh, que simpàtics, i només va ser a cop de "trabuco"!) i també una nova raó per plorar, o més ben dit, uns quants milions de raons: els indígenes massacrats pels conqueridors (o més ben dit invasors?) a canvi de gran part de la riquesa d'aquell continent. I a sobre, en un dia com avui encara en diuen d'Espanya "la madre patria" i han de sentir-se orgullosos de la seva hispanitat. I a sobre, ara que acudeixen a ella per guanyar-se la vida com poden els hi diem carinyosament "payoponis", o "guachimenis" o, directament, "sudaques" de merda.
Viva el dia de la Hispanidad.

La Masia de 1907

2007-10-03T16:02:00.000+02:00

Ahir, estrena.
Vam fer un 20,7 de share.
No està malament.

Diumenge

2007-09-30T11:47:00.000+02:00

Aixecar-se a les onze, esmorzar com un porc, proposar-se fer dissabte, retardar com sigui el moment d'agafar el fregall i l'escombra, anar a dinar a casa de la sogra, mirar la cartellera de cine, fer una cervesa i unes braves, veure una pel·lícula als Icària envoltat d'imbécils que volen semblar progres, arribar a casa i sopar, mirar un parell de capítols de 24, quedar-se adormit al sofà, anar al llit a les tres i tornar-se a dormir abraçat a la dona que estimes. I pensar durant tot el dia que la setmana hauria de tenir dos diumenges (o tres, o quatre...). Demà,a enfrontar-se al món un altre cop.

La vida en fascicles: dones que em desperten qualsevol cosa menys la libido

2007-09-25T00:48:00.000+02:00

En el fons, la diferència entre aquesta i Amor de GH9 no és tan gran...

Fascicle 1: Gema Ruiz.

Clar exponent de dona que faria qualsevol cosa per posicionar-se social i econòmicament, Gema Ruiz va muntar-s'ho de collons quan va trincar l'Alvarez Cascos, però el tio va fer cas d'aquesta política alemanya que promulga els matrimonis amb data de caducitat i als set anys va deixar-la per una altra. Després d'això va passar una autèntica travessia del desert, com deixa ben clar Yahoo Corazón:

"Tras el divorcio, ella obtuvo el primer trabajo de su vida como estilista, cosa que no cuadraba mucho con sus estudios de Derecho, pero que la mantuvo en pie en esta difícil etapa de su vida. Desde ese momento tuvo que pagarse ella el piso de la madrileña calle de Argüelles, los carísimos vestidos que tanto le gustaban y las comidas en el restaurante de su amigo Lucio que hasta entonces pagaba del sueldo de su marido"

Després de patir els rigors de la realitat i convertida en màrtir i en estrella del món rosa, la Gema va participar al programa Mira quien Baila, on va fer mèrits sobrats per ser la protagonista d'aquest primer fascicle. Malauradament, però també per sort, a Youtube ja no en queden testimonis gràfics.

Ara es porta un rotllo de si es casa o no es casa amb un senyor que sembla que és empresari, però el tio sembla que és un penques o que en el fons, a ell tampoc acaba de despertar-li la líbido i el tio se'n va amb la primera que passa a la primera oportunitat. Gema plora, i cobra. COmpte amb ella, si té la sort de lligar-se en Rajoy podria ser l'hereva de la gran Ana Botella (quien la chuta va a por ella).

I amb el primer fascicle, de regal, una fotografia de Victoria Beckham!

Fascicle 2: Ana Obregón i de regal, Sonia Monroy.

Sort, potra, xamba...

2007-09-22T02:07:00.000+02:00

Han entrat a l'oficina a robar, i de tots els portàtils que hi havia a la vista l'únic que no s'han emportat... és el meu!
El molt fill de set pares s'ha fet d'or (o més ben dit, de poma, que tres eren Mac).
Lloo al Senyor i prego pels quatre ordinadors segrestats, però no ric, no, perquè com va dir el profeta: "Hoy reí, mañiana llorarei".

Million dollar baby

2007-09-22T00:30:00.000+02:00

No l'havia tornat a veure des que vaig anar al cinema i, no sé perquè, tenia la sensació que era una pel·lícula sobrevalorada. Tot i que en el seu moment em va agradar molt i encara que tothom deia que era una gran pel·lícula, pensava que la meva admiració havia estat, potser, fruit de l'entusiasme i del nul esperit crític amb que acullo les pel·lícules dels meus herois (De Palma, Spielberg, Verhoeven, Allen, Eastwood...). Aquesta nit, però, he vist Million Dollar Baby a TV3 i he descobert que el segon cop ha estat fins i tot millor que el primer. Des del moment en què la Maggie apareix en pantalla he tingut un nus a la gola perquè sabia quin era el seu gloriós i trist destí. Cada cop que es discutia amb en Frankie somreia perquè sabia que acabarien estimant-se com tothom voldria ser estimat algun cop. L'únic moment que no he volgut veure ha estat quan la Maggie es trencava el coll. Ja em va costar suportar-ho el primer cop, i no podia suportar veure-ho una altra vegada. He vist (hem vist) un milió coses pitjors al cinema o als informatius, però només quan t'estimes algú pateixes les seves ferides com si fossin teves també. Clint Eastwood, Paul Haggis i Hillary Swank han aconseguit que m'estimi per sempre aquesta noia del milió de dólars. I crec que per molts cops que la vegi no deixaré d'estimar-la mai.

Com diu al gimnàs d'en Frankie:

"Winners are simply willing to do what losers won't"

Resultat final

2007-09-22T00:26:00.001+02:00

Sort que el resultat no és vinculant...

Notícies fresques?

2007-09-19T15:28:00.000+02:00

Aquest vídeo és un dels que l'altre dia feien servir a Informaticos Telecinco per parlar-nos d'una nova moda: el "metring", o sigui, pujar a l'estrep del vagó i viatjar uns quants metres per fora del metro durant la seva arrencada. També ens parlaven de com alguns joves pugen entre vagons o al final del convoi i viatgen entre parades penjats a l'exterior del tren.
Doncs bé, el problema ve perquè aixó de "nou" no s'ho creuen ni ells. Fa com a mínim dinou anys (o sigui, que em remonto al meu primer any a l'institut) que es practica el que ara en diuen "metring". Jo mateix ho havia arribat a probar amb conseqüències doloroses. On és la novetat llavors? En què ara ho graven amb el mòbil? O potser en què li han posat nom?
Com sempre queda demostrat que, per tenir una visió del món pròxima a la realitat, l'últim que podem fer és mirar les notícies. Si han d'inventar-se les notícies, com a mínim que les ilustrin amb imatges de ties en boles.

Pleitesia

2007-09-15T11:16:00.000+02:00

Després d'haver hagut de patir l'edició més desagradable de la história, sense ni un sol personatge prou divertit i/o prou humà com perquè el públic no sentís arcades, Gran Hermano ha decidit tirar per la via del vodevil, el cabaret i el cinema de destape. GH9 promet ser l'edició més divertida i més gamberra de totes, amb la transexual calentorra, el latin lover, el cantant melòdic, les bessones pedorres, l'africà innocent, el legionari ridícul (valgui la redundància) i molts frikis més que segur que s'aniran revelant al llarg de les setmanes. A més, els guionistes han decidit muntar constants situacions d'equívoc que estan donant salsa als primers dies a la casa. Sembla que GH ha oblidat de moment el morbo del mal rotllo, tant de bo sigui així fins al final i que no se'ns apareguin cap Pulpillo ni cap Dani "el sucio" ni la tia aquella a la que es tirava, segurament els personatges més desagradables de la história de la TV des que va morir Franco.
Gran Hermano: el pare de tots els realitys ha tornat!

Conclusió gens precipitada sobre el show business

2007-09-15T02:48:00.000+02:00

Només hi ha una cosa millor que fer feliç els altres: forrar-te de pasta fent feliç els altres.

Possiblement, l'home més feliç del món

Possiblement, el millor musical del món.

El Gimene es casa

2007-09-14T00:46:00.000+02:00

D'aquest material es va quedar quan li vaig demanar.

Encara no sé quan ni tampoc acabo de saber com, però després de més de dos anys de plàcida convivència, la futura senyora de Gimene i jo ens hem promès convertirnos en els senyors de Gimene.
La cerimònia es portarà a terme en un lloc i un dia encara indeterminats: el pròxim cop que vegin que estic quinze dies sense escriure, és que he consumat el compromís.
Per cert, la futura senyora de Gimene em matarà quan vegi que l'anomeno senyora de Gimene.
Perquè m'ha vingut ara aquesta fal·lera pel matrimoni? No ho sé, la veritat, però el cas és que feia mesos que no m'ho podia treure del cap i, el més curiós, quan mirava anells de compromís (i sobretot quan mirava els preus dels anells de compromís) encara em semblava una idea fantàstica. Bé, en realitat, el més curiós és que encara m'ho sembla cinc dies després.
Deu ser que la futura senyora de Gimene és molta futura senyora de Gimene.
El primer consell matrimonial l'he rebut d'algú que no deu gaire en l'amor etern: "sobretot, separació de bens". Com que a casa no tenim bestiar boví, no entenc el consell.

Espero que no acabem així...

I vostès, tenen algun consell matrimonial per a mi?

La guerra respecta el medi ambient

2007-09-13T00:37:00.000+02:00

Merda, ara no aniré a la moda.

Sí amics, perquè l'era nuclear ha tocat al seu fi. Ja no hi haurà perill que el planeta quedi desert per culpa de la radiació de les bombes de fisió, ara el planeta corre perill de quedar desert gràcies a la bomba termobàrica. És tan eficaç com un explosiu nuclear, ja que deixa la superfície "com un paisatge lunar", però sense l'engorrós inconvenient d'haver de fer servir vestits anti radiació per conquerir la zona devastada, un autèntic avantatge que segur que els ecologistes sabran apreciar.

Primer va ser el reciclatge, més tard vingué el biodiesel, ara, la guerra ja és ecològica. Per molts anys, fills de puta.

Tres coses breus

2007-09-12T00:45:00.000+02:00

En Jack Bauer ho hagués arreglat ràpid

Abans d'anar a dormir, una entrada més breu que l'anterior (si tenen collons de llegir el post anterior es mereixen una medalla).

Dos temes:

Acabo de veure el primer capítol de "24", i ara comprenc perfectament la idolatria que el Sr. Questionaire sembla professar envers en Jack Bauer. He quedat impressionat per la série i per en Kiefer Sutherland, del que no acabo d'entendre perquè no s'ha convertit mai en l'estrella que es mereixeria ser. Suposo que no és prou guapo. Quan tingui 60 anys serà un secundari imprescindible d'aquells que donen prestigi a qualsevol pel·lícula mediocre. Ara, però, toca "24" i em queden cinc o sis temporades per endavant. Quan acabi ja els hi diré què m'ha semblat.
Visc al costat del parc de la Ciutadella, i no he pogut evitar fer una passejada per la fira de l'11 de setembre, una excusa tan bona com qualsevol altra com perquè els llestos aquests de l'Alter Cola es facin d'or. Tot passejant m'ha vingut al cap una pregunta: ¿perquè als nacionalistes catalans els molesta tant que la gent digui Lérida o Gerona, o que escriguin Cataluña amb Ñ, si després resulta que quan ells escriuen cartells reivindicatius en anglés posen Catalonia enlloc de Catalunya? No té cert regust de contrasentit?
Crec que l'11 de setembre és un dia tan bo com el 12 d'octubre per recomanar aquest fantàstic llibre: Contra las patrias, de Fernando Savater (Ed. Tusquets)

Bona nit i bona sort.

Canvi d'estratègia?

2007-09-11T23:51:00.000+02:00

Així no anem bé.

Dilluns a la nit vaig sopar a Gràcia (al Nut, restaurant egipci, no val la pena, per cert), i vaig veure una pintada que, per desgràcia, no vaig poder fotografiar perquè no hi havia gaire llum. De totes maneres, el més important no era la forma, sinó el contingut, que era aquest:

EL ALCOHOL ES EL OPIO DEL PUEBLO

Em va semblar molt, però que molt encertada, sobretot perquè la religió fa temps que va quedar relegada per darrere de la tele, els videojocs i els xats de contingut pornogràfic. No pots anar a missa mamat i sortir-te'n sense deixar la teva reputació pel terra, però sí que pots mirar la tele, jugar al Pro o parlar amb una dona lleugera de cascos a través de l'ordinador havent-te fotut deu cerveses i uns quants didalets de tequila. L'alcohol, per tant, és el perfecte opi del poble (excepte a l'Afganistan, en què l'opi del poble és l'opi que cultiva, i treu de la misèria, el poble).

Havent confirmat de manera irrefutable aquest extrem, anem a una altra situació: el "botellón", altrament dit "botellot" en ambients normalitzadors com el diari Avui o el Grup Flaix. Fa mesos, quan els informatius d'Antena 3 i Telecinco no devien tenir res més de què parlar, informaven habitualment d'aquesta suposada moda juvenil, que segurament ja practicava el propi Matias Prats fill en temps de Franco. Va cridar-me molt l'atenció com els joves sovint parlaven des del punt de vista reivindicatiu: "tenim dret a beure sense pagar els preus abusius que ens cobren als bars", deien, més o menys.

Tenint en compte que la persona que va parir la pintada de la què parlava al principi tenia una intenció reivindicativa quan la va escriure, tenint en compte que estava a la plaça de la Revolució de Gràcia, tenint en compte que segurament va escriure-la una persona (com dirien a TV3) d'estètica Okupa, tenint en compte que la gent d'estética Okupa acostuma a mamar bastant en actes que podriem qualificar de botellot i tenint en compte que hi ha una joventut tan alienada i tant adormida pels efluvis de l'alcohol que l'únic que és capaç de reivindicar és, justament, poder consumir alcohol per poder continuar fent-se la sorda, cega i muda davant dels autèntics problemes que els haurien de preocupar i pels que haurien de lluitar...
No li caldria a la joventut reivindicativa (com per exemple la "d'estética Okupa") replantejar-se una mica les seves estratégies? ¿Perquè si l'alcohol és l'opi del poble ells cauen en la trampa de posar-se fins el cul d'aquest succedani de l'opi i, possiblement, de substàncies no tan succedànies de l'opi com efectivament sembla ser l'alcohol? No els estarà frenant la seva pròpia manera de viure la vida? No haurien de fer-se abstemis i, tenint en compte que són massa fàcils de reconèixer i d'identificar, no haurien de canviar el significat de l'expressió "d'estètica Okupa"?
Perquè... ¿a qui li clavaria primer un mosso un cop de kubotan, a un noi amb vestit i corbata que li llencés un còctel molotov o a un paio amb malles, suèter de ratlles horitzontals i mocador palestí ple de mocs que li llencés un còctel molotov?
¿A qui detindria primer un barrufet de la Urbana? ¿A un borratxo que trenca l'aparador del Burger King de les Rambles o a un tio que doni 0,0 i que trenca l'aparador del Burger King de les Rambles?
Crec que les respostes són clares. A partir d'aquí, convençut com deu estar ara mateix qualsevol integrant del moviment Okupa que hagi llegit les paraules precedents de que estan fent el ximple amb la seva tàctica actual, proposo:

Que passin tots els okupes per la sastrería Modelo (segur que hi heu passat, està al costat del Burger King de les Rambles).
Que truquin a Alcohòlics Anònims i que comencin a llegir-se el Libre Gran.
Que s'estableixin com a associació cultural juvenil, com els Latin Kings.
Que, rehabilitats, parlin amb joves addictes al botellot i els comuniquin el seu descobriment: l'alcohol és l'opi del poble. Que els convencin que això no pot ser, i que els rehabilitin a tots i que els diguin que hi ha coses per les que val la pena lluitar.
Que, a més a més, els convencin que lluitar és molt més divertit que mirar la tele, jugar al Pro o entrar a xats pornogràfics.
Que entre tots prenguin la Bastilla, o, com que aquí no en tenim, que prenguin la ciutat bancària del Grupo Santander.
Que no s'aturin aquí, i vagin a per l'imperi Inditex.
Que, per si de cas, acabin també amb El Corte Inglés, Carrefour, Alcampo, Mercadona i, només per divertir-se, les infernals caixeres del Dia.
Que acabin amb totes aquelles estrelles del rock que hagin fet, o tinguin previst fer, apologia de les drogues i l'alcohol.
I que, per descansar, es prenguin un frapuccino mocca amb xarop d'avellana i un muffin de nàbius a l'Starbucks més pròxim. Fet això que el destrossin també.

Per si no se n'havien adonat fins ara, confesso que el vi del sopar m'ha pujat una mica.
Bona nit.

Pura televisió

2007-09-07T13:07:00.000+02:00

El Jorge Javier Vázquez no es qualsevol cosa. Creador de tot un nou estil d’explicar les notícies del cor (amb un somriure als llavis i una moto serra a la mà), el Jorge Javier té més cara que esquena i menys escrúpols que el propi Dimoni. Però si una cosa caracteritza en Jorge Javier és que és un paio tremendament viu, capaç de tenir moments absolutament brillants enmig de l’atmósfera funesta del seu late show “Hormigas blancas”. Una mostra? La fantàstica resposta que avui ha donat a una “broma” de Marujita Díaz. Deia la folclòrica:

"Esta noche estoy sabiendo unas cosas que no sé si las voy a poder aguntar. ¡Creo que me va a dar un infarto!"

I en Jorge Javier, amb aquella mirada malèfica i aquell to de veu que no saps si parla en broma o seriosament, li etziba, com si fos una resposta predeterminada que li sortís automàticament en situacions com aquesta:

“Por favor, Marujita, que sea en directo”

Jorge Javier és pura, pura, pura televisió.

Neurones en stand-by,

2007-09-03T11:15:00.000+02:00

No és que aquest bloc estigui mort, és que està de "parranda".

Espero que aviat tingui noves coses a dir, però en aquest moment em poso davant l'ordinador i no surt res. Potser, per posar-me a escriure bejanades, necessito estar un mica més intranquil del que estic. O potser necessito treballar menys hores, qui sap.

Bé, fins aviat. Espero.

Què gran que és Pixar, collons!

2007-08-13T00:36:00.001+02:00

A Pixar mai semblen tenir-ne prou. Van reinventar el cinema d'animació amb Toy Story i des de llavors no han parat. Pel·lícula a pel·lícula han anat apujant el nivell tècnic, creant pel·lícules cada cop més perfectes. Monstres S.A. (la meva preferida, fins fa dos dies), Buscant en Nemo, Els Increïbles o Cars són la mostra perfecta de que Pixar s'ha menjat amb patates tots els que encara s'atreveixen a fer cinema animat sense por de les comparacions amb els autèntics galls d'aquest corral. Quan vaig veure per primer cop, fa més o menys un any, el trailer de Ratatouille vaig sentir, per una banda que sí, que li trobava certa gràcia a aquest ratolí que vol ser cuiner, però també vaig veure'm immers en molts dubtes sobre la història tenint en compte que Pixar ha estat adquirida per Disney i el perill d'intrusió en el reialme de John Lasseter que això suposava. No ho acabava de veure clar, en resum, però fa dos dies vaig anar a veure Ratatouille i... dubtes dissipats, no tornaré a dubtar mai més de nostre senyor Lasseter i del que regna a la seva dreta, Brad Bird. Ratatouille no és simplement una completa i absoluta obra mestra del cinema (compte, no parlo de cinema d'animació, parlo de cinema), sinó també la millor pel·lícula de Pixar i fàcilment la millor pel·lícula de l'any. Ratatouille va fer-me plorar d'emoció, però no només amb l'emoció de la história, sinó de l'emoció de tenir la sort d'assistir a la projecció d'una autèntica obra d'art. Els personatges, la história, les situacions, la perfecció tècnica, la música... tot en Ratatouille és meravellós.

Creieu-me: Ratatouille és una d'aquelles pel·lícules que ens fan recordar perquè un dia, quan erem petits, vam enamorar-nos d'un invent meravellós que es diu CINEMA.

Apocalipsi BCN

2007-08-09T10:07:00.001+02:00

Trens que no funcionen, un aeroport que es col·lapsa, apagades que deixen sense llum desenes de milers de persones, l'Imma Mayol d'alcaldesa, terratrémols a pocs quilòmetres de la ciutat i a TV3... PopMania!

El final és cada cop més a prop, germans. Penediu-vos i abraceu a nostre Senyor (o qui tingueu més a mà).

Tendéncies temporada de tardor 2007

2007-07-31T11:10:00.000+02:00

Aquesta tardor estaran de moda la mesquinesa, la manipulació, la manca de subtilesa i també la morbositat, però no massa, que taca.

Aquesta tardor no estaran de moda l'aprenentatge a través les experiències, l'esforç comú per aconseguir un objectiu, la subtilesa ni les bones intencions.

Benvingut al món real, noi.

Autocensura

2007-07-29T13:12:00.000+02:00

Per primer cop en els seus sis mesos d'història, aquest blogger ha exercit l'auto censura.

Fem un minut de silenci per la meva llibertat d'expressió.

¿Quién es quién?

2007-07-24T16:12:00.000+02:00

1. És d'orígens mexicans.
2. Va ser musa de la "movida" madrilenya.
3. Es va fer famosa cantant "A quien le importa..."
4. Anava amb els Pegamoides.

Sí, amb aquestes pistes tan evidents és fàcil saber que el personatge misteriós és Alaska, però si hagués de ser per la foto, no hi hauria manera d'endevinar-ho.

Redéu, el que fa el maquillatge!

Gràcies Lindsay

2007-07-23T22:27:00.000+02:00

Un dia vaig tenir la feliç idea d'incloure en aquest blog una fotografia de la filla d'en Frank Rijkaard, la Lindsay. Cap de les meves genials idees, irrepetibles opinions ni ocurrents brometes ha aconseguit una concurrència tan gran al blog: més de 1300 persones hi han acudit des de finals d'abril al reclam que suposaven el seu nom i la seva foto.

Durant uns segons he dubtat si emprenyar-me o sentir-me agrait, però he de reconèixer que, per molt que em dolgui, mai podré competir amb ella. Perquè des del principi dels temps fins al dia de l'apocalipsi, dues tetes tiren més que dues carretes.

És per això que avui, ja posats, torno a dedicar-li aquest post.

Gràcies Lindsay Rijkaard. A veure si aquest any no deixes tan sec en Ronaldinho.

Per cert "SCARLETT JOHANSSON EN BOLAS". A veure si així hi entra més gent i se'm fa rentable posar publicitat, no?

Tancaran també aquest blog?

2007-07-21T11:54:00.001+02:00

Abans que el jutge hagi segrestat també la web de "El Jueves", he pogut "anomenar i desar" la imatge de la portada de la discòrdia, la portada que ha destapat que per molt que pensem el contrari, encara vivim en una Espanya que té una sòlida cimentació feta de merda franquista que, de vegades i cada cop més, provoca alguna fuita de gasos que ens porta una bafarada de l'autèntica ideologia de tants i tants dels que manen o intenten manar. Si una revista satírica no pot riure del poder, en quina mena de país estem? O, com es pregunten a "El Jueves", en quin any vivim?

¿ 20 de Julio de 2007?

Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.

Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

I jo encara em preguntaria més, segurament no sóc el primer que ho fa enmig de tot aquest merder:

Si no serveixen per riure d'ells, per a què serveixen?

Tot i que al cap i a la fi segur que els amics de "El Jueves" en trauran una lectura positiva de tot això. Segur que els hi va molt bé que les vendes pugin just abans de les vacances. Qui no es consola és perquè no vol.
Ànims.

En plena forma

2007-07-19T21:15:00.000+02:00

Terrorisme alimentari

2007-07-13T22:35:00.000+02:00

S'ha de ser molt fill de puta per perpetrar un flam tan dolent, per barat que te'l venguin després. Hi ha coses que un no hauria de fer per pura dignitat professional.
Espero que la resta de productes que he comprat en la meva expedició de reconeixement a BonArea siguin sensiblement més comestibles.

Mandritis: la feina cansa

2007-07-13T21:56:00.000+02:00

La meva senyora ha anat a sopar amb les amigues i la meva vetllada, segons havia planificat jo mateix, havia de consistir en:

Treballar una estona en la feina actual.
Sopar.
Treballar una estona en un projecte de futur.
Mirar una pel·lícula.
Dormir.

En realitat està consistint en:

Jugar al Pro Evolution Soccer (connecta't a la tele, uau!)
Planxar un súper DVD amb vàries obres mestres de Coppola.
Mirar el correu, els blogs amics i el blog propi mentre es va fent el sopar.
Sopar

I sospito que la continuació serà:

Mirar una pel·li.
Dormir.

Sic transit gloria mundi.
Però la mandra no passa, continua.

Galicia calidade

2007-07-13T12:53:00.000+02:00

Hi-Tech gallega

Si hi ha una comunitat autònoma de l'Espanya una, grande i libre que representi la innovació i la passió pels reptes del futur, aquesta és Galícia. Els seus emprenedors, joves amb ganes de menjar-se el món, envaeixen el planeta amb les seves idees trencadores en benefici de la humanitat. Galicia és innovació, Galícia és qualitat.
Veieu aquí tres demostracions de la meva passió aquesta terra. Tres homes que han portat Galícia a les cotes més altes.
Visca Galícia!

2007-07-08T23:57:00.000+02:00

"La vida pública" és el segon llibre que edita l'Enric Gomà amb els comentaris de la gent del carrer que recull mitjançant la seva llista de correu "Al Carrer". Per fer això compta amb l'ajut de més de tres-cents col·laboradors i col·laboradores que paren l'orella (i l'ull) cada cop que passegen pels carrers de mig món, de Barcelona a Méxic, d'Amsterdam al Japó.

Ser soci d'"Al Carrer" mola molt més que ser soci d'Al Qaeda, més que res perquè en Gomà encara no ens ha demanat a cap col·laborador que ens immolem en honor a la causa.

"La vida pública" ja és a la venda no només a les millors llibreries, sinó també a les mediocres i les pitjors.

Ja se'l poden anar comprant si volen riure una estona. Molt millor que una pel·li de Louis de Funes.

Calla la puta boca, gilipolles

2007-07-03T16:52:00.000+02:00

Ho penso tants cops al llarg del dia... Jo sóc dels que no parla si no en veu una necessitat urgent, però hi ha massa gent que diu bajanades sense sentit i sense parar, només perquè es pensen que l'aire ha de ser omplert de vibracions només perquè és aquí, flotant. Però el silenci es trenca massa injustificadament i massa sovint:

Quan miro la tele: amb "lu" maco que és narrar amb imatges.
Quan vaig pel carrer: amb "lu" maco que és escoltar música en silenci.
Quan agafo el metro o el bus: amb "lu" maco que és llegir mentre es viatja.
Quan treballo: amb "lu" maco que és treballar sense sentir foteses.
Quan vaig a dinar/sopar fora: amb "lu" maco que és el soroll dels coberts en els plats.
Quan estic al cine i em carden enlaire les millors escenes: amb "lu" maco que és amortitzar al màxim els 7 euros de l'entrada.
Quan estic a una botiga: amb "lu" maco que és entendre's amb el llenguatge corporal.
Quan estenc la roba i he de sentir les converses que ressonen pel cel obert: amb "lu" maco que és mantenir la intimitat de casa, a casa.
Quan les veus dels veïns travessen els envans que separen els pisos: ídem.
Quan tanco els ulls i recordo com m'ha anat el dia: amb "lu" maco que seria poder pensar sense haver de tornar a sentir les mateixes nicieses que he sentit al llarg del dia.
És a dir, en general, quan respiro, amb "lu" maco que és respirar tranquil·lament sense haver de sentir dir nicieses que només interessen el que les diu.

El silenci és un tresor.
No deixem que ningú es pixi a sobre d'un tresor.
Per això ja estan els blogs.
He dit.

coses que diuen els contractes

2007-07-02T11:04:00.000+02:00

La productora no serà responsable dels danys, dels perjudicis, dels danys morals, de les lesions corporals, de les malalties, dels accidents ni de la mort que el guionista pugui patir com a conseqüència de la seva participació en el programa.

GLUPS!
La televisió és una jungla.

Henry, Touré, Abidal i...

2007-06-29T11:46:00.000+02:00

Enhorabona noia, enhorabona

2007-06-29T00:38:00.000+02:00

Ho diu Telenotícies.com

Aquesta barcelonina de disset anys ha obtingut la millor nota de la selectivitat de Catalunya. Ha tret un 9,69 i no tindrà cap problema per entrar a la carrera d'arquitectura. És la seva meta, no en té cap dubte. I és que aquest és el secret de l'èxit: no tenir dubtes. Ho diu ella mateixa, que també explica que li agradaria estudiar filosofia com a segona carrera. La Berta hi ha posat el seu granet (o muntanya) de sorra, però la mitjana global de Catalunya ha baixat per sota del sis i l'índex d'aprovats també ha davallat.

Per celebrar-ho, ha practicat el sexe amb un atlas d'anatomia masculina.

Només una pregunta:
com es fa per no tenir dubtes als 17?

Bé, i una altra: algú sap com es fa per no tenir-ne als 33?

Odi envers el contestador

2007-06-29T00:14:00.001+02:00

Bukakefone?

Ara que abandono Vodafone i exploro els nous horitzons de Yoigo (i que sigui el que nostro senyor vulgui), vull escriure un sentit comiat a la meva estimada amiga cibernètica, la senyora del contestador d'atenció al client:

ADÉU FILLA DE PUTA!

No és que em molesti que sempre em preguntis el mateix (la meva familia i les seves preguntes referents al meu matrimoni i/o la paternitat ja m'han vacunat contra això), no és que em foti la desgana amb que em parles (l'adolescéncia va vacunarme contra l'indiferència femenina), i tampoc es tracta de que sempre em deixis anar un reguitzell inacable d'opcions però sempre falti l'opció que jo realment necessito (la vida, al cap i a la fi, s'hi assembla perillosament a això). El que em molesta és que quan responc les teves preguntes sempre em demostris que estàs tan sorda, que quan dic "este mismo" em diguis que no m'has entés, que quan carraspejo mentre em deixes anar el teu rotllo em contestis "esta opción no está disponible", i el que més em fa enardir és que després de cinc minuts de lluitar contra tu, màquina infernal amb veu de senyora, i quan ja penso que aconseguiré que facis el que vull ("pasarle con un técnico comercial")... aparegui una altra senyora i em digui que "todos nuestros operadores estan ocupados" i que "el tiempo estimado de espera es de un minuto"... i que sempre siguin, com a mínim, cinc!

Senyora veu de Vodafone, me'n vaig amb una altra perquè vosté no em sap oferiri el que em posa a to. Me'n vaig allà on una veu dolça em sàpiga proporcionar la tendresa que necessita la meva línia de telèfon. La deixo a vosté "english rose" i, com l'Alfredo Landa, em lligo a una sueca.

Que gaudeixi parlant amb en Fernando Alonso. Un servidor, ja no pot més.

Aniversari feliç

2007-06-27T01:55:00.000+02:00

Els romans eren uns catxondos felicitant els 33.

D'aquí dues setmanes és el meu aniversari. Com que ja serà el número 33, se m'estan acabant les maneres de celebrar-lo.
Com que molts de vostès fa temps que m'honoren amb les seves reiterades visites a aquest bloc, m'agradaria demanar-los que em nodrisin d'idees de cara a aquesta important clebració.
Si us plau, poden ajudar-me?
L'únic que se m'acudeix ara mateix és intentar emular l'acte artístic que mostra el següent vídeo:

ATENCIÓ, EL VÍDEO QUE SEGUEIX POT FERIR LA SEVA SENSIBILITAT. JO NI TAN SOLS HE TINGUT ESTÒMEC PER VEURE'LS SENCER. QUE NO SIGUI PERQUÈ NO HE AVISAT.

Què, tenen alguna idea millor?

Si ja l'han trobat!

2007-06-27T01:24:00.000+02:00

Tant buscar, tant buscar...
El Factor X van trobar-lo fa setmanes amb aquesta noia, el que passa és que no podien permetre que el programa durés tan poc. Politons, actuacions a la tele, milers de visites a Youtube, articles a revistes i diaris, aparició en aquest blog i una frase ja repetida per centenars de milers d'espanyols i que és la màxima representació de l'èxit mediàtic: "tio, has vist la ' notas' aquesta del 'ponte el cinturón'?". Tot això i el que encara està per venir (imagino que a les carpes i discoteques estiuenques la cançoneta sonarà sense parar en els moments més frikis de la sessió), demostren que l'autèntic Factor X el té aquesta noia. Els que canten "bé" i han seguit endavant al concurs no es menjaran un merda, mentre que ella ha aconseguit sonar dins el nostre cap com una maledicció. I el que ens queda.
Un cop més queda demostrat que per tenir èxit no cal tenir un talent extraordinari, només cal estar al lloc adequat en el moment just. I això, què volen que els digui, em tranquil·litza.

Culte marià

2007-06-26T10:35:00.000+02:00

Com Pont Aeri però amb la verge Maria en comptes de Pastis & Buenri.
N'hi que fan això de la verge i n'hi que se'n van a veure la presentació Thierry Henry i s'emocionen perquè hagi aprés a dir una frase en català...
Bé, doncs.

¡Y guapa, guapa y guapa! ¡Y reina, reina y reina!
Al cap i a la fi, no hi tanta diferència entre els dos vídeos.

I perquè?

2007-06-25T23:34:00.000+02:00

Cal preguntar-se perquè he posat aquesta foto de Halle Berry mostrant la pitrera?
O potser hem de limitar-nos a gaurdir-ne?

Tinc un nebot de tres anys que està en una de les époques més temudes dels pares (tot i que a molta distància de la pubertat, és clar). El nano està en aquell moment meravellós en què davant de qualsevol situació només té una cosa a dir:

"I perquè?".

No puc negar que em sembli divertit, m'agrada jugar a donar-li raons per tot el que pregunta i veure com el tio sempre té perquè més del que jo sóc capaç d'aguantar. El meu nebot de set anys ja fa temps que va passar per aquest moment i jo també, i és una llàstima. Mai hauríem de perdre la capacitat de preguntar-nos el perquè de les coses, encara que sovint les respostes potser no ens agradessin. Això sí, hi ha perquès que semblen estúpids a primera vista. Per exemple, avui una persona m'ha preguntat: "Perquè seguim vius si al cap i a la fi la vida no és més que patiment?". Jo, a banda de constatar que he de mantenir-me el més allunyat possible del seu pessimisme, li he dit que cadascú ha de buscar el seu "perquè", que no hi ha raons universals, que si per haver de viure cada dia haguéssim de buscar una justificació a la vida, viure sí que seria un infern. Per un moment he tingut la temptació de dir-li: "tio, si et fas aquesta pregunta és que no mereixes viure". Però després he pensat que potser és al contrari, que potser si no ens fem aquesta pregunta cada dia és quan realment no mereixem viure. Si hem arribat fins on som, i no parlo ja només com a espècie animal, parlo de cadascun de nosaltres, és per la nostra capacitat de fer-nos aquesta pregunta màgica. Per a aquest pessimista crònic, preguntar-se perquè hem de seguir vius, quina és la nostra raó de viure, li fa obtenir d'ell mateix respostes que el convencen del contrari, que no hi ha raó, o que si n'hi ha, no paga la pena.
Però potser si ens féssim la pregunta més sovint recordaríem perquè val la pena seguir amb vida i ens adonaríem més sovint que hi ha moltes més bones raons de les que creiem de vegades. I si cada dia recordéssim les raons que ens queden per viure, sí que viure valdria la pena. Perquè la val.

Gent covard

2007-06-25T14:24:00.000+02:00

Hank diu: "no et facis mala sang, noi. Emborratxa't i fot un clau, o fot un clau i emborratxa't.No facis cas dels fills de puta. La vida és així"

Hi ha gent massa covard com per defensar allò que pensa. Hi ha gent que no té pilotes per dir "no" encara que sàpiga que al final serà "sí". Hi ha gent que viu installada en la por, hi ha gent que no sap que per a que et respectin el primer que has de fer és respectar-te i ser fidel a tu mateix, fidel a les teves decisions, fidel a la teva manera de veure les coses. Hi ha gent que no baixa del burro perquè ni tan sols té nassos de pujar-hi. N'hi que es passen el dia posant-se als peus dels qui manen i després es pregunten perquè els trepitgen.Hi ha gent que és així.
Espero poder seguir dient de mi mateix que abans de dir: "ok tio, tu manes" encara sóc capaç de dir el que penso. Si no ho fes, em podriria per dins.
Espero poder seguir dient que jo no sóc així.
Amén.