La cortina

Ara que sóc un nàufrag, les coses són molt més fàcils.

I tant.

Mira com passejo per l'IKEA. Sol. Tranquil. Sense haver-me de preocupar per l’opinió de ningú altre. S’ha acabat això.

S’han acabat tantes coses que em tocaven els pebrots…

Viure amb la Sandra era molt difícil, tot i que jo posava tot el que podia posar de part meva. Com a mínim sé el que vull, cosa que no es podia dir d’aquella noia. Però no era només això, era molt pitjor.

Aixecar-me al matí i dutxar-me era tot un suplici. Trobar-me-la ocupant el bany, sempre, i després, quan ella acabava, haver de caminar sobre l’aigua, com Jesucrist, com si una riada d’escuma i aigua hagués avançat incontenible per convertir el meu estimat bany en un parc aquàtic sense tobogans.

I després de dutxar-me… el doble d’aigua… i agafa el “motxo” i deixa-ho tot com una patena. Litres i litres d’aigua cada matí, i tot aquest desplegament aquàtic… només tenia una causa.

Avanço per l'IKEA entre decorats que semblen mobles i parelles que encara no han perdut les ganes de fer-se la vida impossible. El meu objectiu és ben clar. Ara faré el que la Sandra mai no va deixar-me fer.

Que el bany acabés inundat cada matí tenia una explicació ben senzilla. Quan vaig heretar el pis vam trobar-nos amb una cortina de bany antiga i habitada per una comunitat de fongs tan populosa com la ciutat de Mèxic. La solució saltava a la vista: comprar una cortina.

Traiem l’antiga, que de tanta merda s’aguantava dreta tota sola, i al carrer falta gent!

Una botiga. Dues botigues. I jo que em quedaria amb la primera cortina que a ella li fes un mínim de gràcia. Per mi tant se val, una cortina és una cortina... Però per ella semblava que una cortina era molt més important, una qüestió de prestigi social, d’orgull, d’afirmació personal. Si mai heu viscut amb una dona pensareu que és impossible trigar tant a comprar una cosa tan senzilla… Potser un dia, potser dos… Però només cinc homes en aquest món, pare inclòs, saben el que és conviure en parella amb la Sandra. I jo en sóc un.

Després d’aquella primera tarda va començar un periple llarg i dolorós per diferents establiments i localitats: Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Gavà, Santa Coloma. L’àrea metropolitana era el nostre domini; el cotxe, el metro i els centres comercials, el nostre hàbitat.

Però la cortina mai no arribava o, millor dit, nosaltres mai arribàvem a ella. Podíem analitzar diferents mètodes de subjecció, podíem tocar un milió de materials, podíem comparar innumerables estampats. Ella em preguntava què em semblava, i jo, que només volia que sabés que confiava en el seu criteri li contestava: i què et sembla a tu?

Ella, després d’uns instants de reflexió, sempre acabava descartant aquella opció que a mi, la veritat, ja m’hauria estat bé. Però el més important, per a mi, era que ella tingués la paraula final. Jo no volia imposar-li res, i recorreria tots els centres comercials que fessin falta fins que la meva estimada trobés la cortina perfecta que satisfés els seus desitjos.

Mentrestant la vida de parella s’anava fent cada cop més difícil. Viure en la indefinició fa insostenible qualsevol relació. Quan no ets capaç de prendre decisions consensuades, el dia a dia es deteriora sense poder-ho evitar. Comences per la cortina del bany i després segueixes amb les rajoles de la cuina, la forma dels coberts o el color de la catifa del menjador. Sempre era impossible decidir-se i les discussions per qualsevol estupidesa sovintejaven més i més. I jo, cada cop amb més insistència em preguntava què passaria si fos capaç de prendre les regnes i imposar el meu criteri d’una vegada per totes… però quin criteri? A mi totes em semblaven iguals.

Un dia, fart que la nostra relació anés amb el fre de mà posat, vaig decidir dir-hi la meva i matar aquell càncer que ens corcava l’ànima, ens impedia fornicar amb una regularitat desitjable i gaudir de la vida en general. Simplement buscaria la força necessària i l’interiorista frustrat que mai havia sabut trobar dins el meu cor.

Érem just on sóc ara: IKEA, complements pel bany.

L’havia arrossegada fins allà, ella no en tenia ganes, feia dies que no parlàvem de cortines, però jo no volia que allò es quedés penjat. “Si no tinc criteri, me n’inventaré un”, vaig pensar.

La primera cortina que vaig veure va semblar-me massa atrevida, la segona massa clàssica, i va ser tot just la tercera mostra la que va significar el terme mig que em semblava recomanable.

Em sentia decidit, homèric i indestructible, però just abans que pogués fer pública la meva decisió, la Sandra em va interrompre.

- Hem de parlar… això ha perdut tot el sentit.

- Però he de dir-te una cosa molt important, Sandra.

- I jo a tu també…

- Digues.

- Et deixo.

- Què és el que em deixes.

- Et deixo a tu.

- Per què?

- Cal?

- Necessito que m’ho diguis.

- N’he conegut un altre.

- I ell sí que té cortina?

- No, ell té una mampara.

- Perquè no m’havies dit que volies una mampara?

- Mai m’ho vas preguntar.

- Jo sempre he pensat que era millor una mampara, però mai m’he atrevit a proposar-t’ho. Et veia tan il·lusionada amb la cortina… Jo només volia que fossis feliç.

- Tu sempre seràs desgraciat.

- I tu una filla de puta.

- Adéu.

- Adéu.

I així es va acabar. No sé per què vaig dir-li que era una filla de puta. Suposo que es una reacció típica de visceralitat masculina, un misteri de la testosterona o un efecte secundari de l’after shave

Així és la vida.

I ara sóc un nàufrag. Sol enmig de l’oceà del meu vàter inundat.

I tinc la possibilitat de triar la mampara que vulgui.

Però

no

puc.

Tant de bo fos aquí la Sandra.

No tinc ni punyetera idea de quina mampara triar.