Això s'ha acabat

======================================================================================================

divendres, de març 07, 2008

Últimes paraules

Si estava fet un xaval.
Sempre se'n van els millors.
Però si es cuidava molt!
No som res.
Sempre ens animava a tots.
A tots ens arriba l'hora.
Sembla com si estigués adormit.
Ara ja descansa.
Per estar com estava...
Ell no voldria veure't plorar.
Ha passat a millor vida.
Els que ho tenen fotut són els que es queden.
T'acompanyo en el sentiment.
Aquí em tens pel que faci falta.
Ara el que has de fer és no quedar-te a casa.
La vida continua.
La vida és així.

"Tot esperant..." ha mort i als enterros tothom hi diu bajanades.

Això va com va.




dilluns, de març 03, 2008

El missatge que pot acabar amb un cop de genoll als meus diminuts collons


Un iranià garrepa, condemnat a comprar
124.000 roses a la seva dona

03/03/2008
Teheran –
Telenotícies.cat

La seva dona el va denunciar per garrepa i va exercir el dret
que li reconeix la llei iraniana de reclamar el seu dot com a mesura de
compensació. El resultat és que un tribunal ha condemnat el marit a comprar-li 124.000 roses, que li costaran 133.000 euros. L'home assegura que només pot comprar cinc roses al dia. De moment, però, ja li han embargat un apartament valorat en 42.600 euros, una xifra que dista molt del preu de les flors.

Fa deu anys que la Hengameh i en Shahin es van casar. La dona ha
explicat que "des del principi" es va adonar que el seu marit era "un garrepa".

"Quan anem a un restaurant ni tan sols em vol pagar el cafè", ha
explicat la dona. Cansada de l'avarícia del marit, va decidir denunciar-lo fent
valer la llei iraniana, que estableix que la dona pot reclamar el seu dot durant
el matrimoni i el marit està obligat a lliurar-li.

El resultat és la condemna a comprar 124.000 roses vermelles. Pel
marit, tot plegat és fruit "de les seves amigues milionàries, que li han post
aquesta idea al cap".


Donem gràcies a Alà per les dones alliberades, les que ja no ens reclamen la dot, sinó simplement que ens convertim, de manera vitalícia o temporal, en els seus estimats calçasses, aquells que diem a tot que sí mentres mirem de fer veure que encara mantenim cert control de la situació.
Donem gràcies al moviment feminista que ens ha alliberat d´haver de pagar els cafés als restaurants, que ens ha permés alliberar la maricona ploranera que tots portem dins, que ens ha permés que siguem nosaltres els que triem el model del carret de la criatura i que, a canvi, només ens ha demanat que reconeguem que la menstruació és un càstig diví que demostra la naturalesa tirana i masclista d´un Creador que a nosaltres ens va deixar lliures de tot suplici (com si haver de viure amb una costella menys i el comandament a distància de la tele dominat per la parella fos un plat de bon gust).
Gràcies feministes perquè és per vosaltres que mai cap jutge ens podrà condemnar a comprar 124.000 roses. Els homes podem ser garrepes, però en el món occidental la clau de la caixa fa temps que la tenen elles.
Tot i així, per si de cas, el pròxim cop que un paquistanés us digui "novia guapa, compra rosa un euro", no dubteu, compreu-la. És probable que quan arribeu a casa, la vostra acompayant us demostri que tot i que les dones ja no necessitin res de nosaltres, un detall romàntic encara és capaç d´activar-los el mecanisme que activa el seu instint de la felació. Perquè el feminisme encara no ha pogut, ni podrà, amb l'instint. Amén.

Chuck approved!

Des dels temps de Delfín Quishpe que no veia despropòsit similar.



És Chuck Norris el nou Charlton Heston?
Quan es presentarà Chuck Norris a la Casa blanca?
Quan tindrem aquí un "Torrente approved"?
I a qui aprobarà Torrente? Rajoy? Albert Rivera? Ynestrillas?

El futur es presenta fosc. Molt fosc.

dissabte, de març 01, 2008

Groucho



Una meravella gràcies a Mr. Listo

divendres, de febrer 29, 2008

¿És "The constant" el millor capítol de Lost?


SUPOSO QUE AIXÒ QUE DIU AQUEST MISSATGE NO POT SER CONSIDERAT UN SPOILER, PERÒ SI ALGÚ NO ÉS AMIC DELS SPOILERS, QUE DEIXI DE LLEGIR PER SI DE CAS...

Potser no és el millor, n'hauria de recordar uns quants de collonuts, sobretot alguns de la primera i la segona temporada, però "The constant" té números per situarse en el top five del millor de Lost. Després de quatre capítols que em provocaven plaer i impaciència al cinquanta per cent, el 4x05 m'ha fet reconciliar completament amb la sèrie i desdir-me dels meus dubtes sobre la capacitat dels guionistes per crear emocions i, per fi, començar a desvetllar grans preguntes (una). Tot i que encara queden molts misteris per resoldre, "The constant" ha obert per fi una porta a la comprensió d'alguns dels més importants.

En Carlton i en Damon s'han guanyat un enorme vot de confiança.
Si en Ferran Monegal entrevistés aquests dos, no els hauria de clavar cap de les seves mossegades, sinó que hauria de treure's la dentadura postissa i clavar-los la mamada més salvatge de la história de la humanitat.

Lost és més viva que mai.

dijous, de febrer 28, 2008

La fascinació del guionista passerell

Estic a l'oficina, miro al meu voltant i veig que ara la meva feina està lligada a persones associades a la meva mitologia mediàtica: La Ventana (amb Xavier Sardà), Tot per l'audiència, Crónicas Marcianas, Esta noche cruzamos el Missisipi, Moros y Cristianos, El Informal...

És com si hagués ascendit a l'Olimp i estigués mirant cara a cara els Déus que tants anys he adorat. Però després del xoc inicial, ni els Déus són tan perfectes, ni jo tan mortal, ni aquesta etapa el final del camí, només el punt de gir al final del primer acte (si volen els Déus).


divendres, de febrer 22, 2008

Immolar-se




En els últims mesos he tingut la tendència creixent de fer coses que només poden portar-me (o m'han portat) maldecaps. Vet aquí les més destacades:

- Apuntar-me al gimnàs. Quatre mesos (aprox) de fidel assistència. Fa dues setmanes que no hi vaig. Conseqüències: accentuat sentiment de culpa.
- Matriculació a la Universitat Oberta de Catalunya per estudiar Humanitats i complir el vell somni de deixar de sentir-me inferior davant els que sí que tenen un títol universitari. Conseqüències: abans de començar ja m'estic penedint, el sentiment d'inferioritat tampoc no és tan greu.
- Escoltar els consells del meu guru i fer un dejú voluntari de nou dies per purificar el meu cos i treure'm uns quilets. Conseqüències: vaig durar tres dies, constatació de la meva escassa voluntat. Petita depressió. Gana.
- He deixat de prendre café. Conseqüències: ara, a la màquina de la feina, prenc xocolata. No sé què és pitjor.
- Després de vàries setmanes abonat als tetra briks de vi del Lidl he decidit que només prendré alcohol en ocasions especials. Conseqüències: em prendria una copa (o un brik sencer) ara mateix.
- Casament. Conseqüències: grans dubtes i sentiments de culpabilitat a l'hora d'elaborar la llista de convidats (i això que passo de convidar la família, gran alleujament). Petita ansietat.
- Intent d'escriure un llargmetratge. Conseqüències: futur desencís davant el fet que no hi haurà manera de vendre'l.

Oh, infeliç! El temps dirà...

dijous, de febrer 21, 2008

El Gimene (depressiu) es posa estúpidament poètic


És estranya la sensació de que no tens res a dir, però més estrany és encara que aquesta sensació vingui i vagi, que de vegades les paraules et surtin tan de pressa i de vegades passis dies sense ni tenir el pensament de parlar o escriure, sentint que l'interior del teu cap és com una terra erma, com un desert. I ni tan sols quan et penses que justament això és quelcom que val la pena expressar et trobes davant el teclat pensant "i a qui collons l'importa?".