======================================================================================================

dijous, de febrer 21, 2008

El Gimene (depressiu) es posa estúpidament poètic


És estranya la sensació de que no tens res a dir, però més estrany és encara que aquesta sensació vingui i vagi, que de vegades les paraules et surtin tan de pressa i de vegades passis dies sense ni tenir el pensament de parlar o escriure, sentint que l'interior del teu cap és com una terra erma, com un desert. I ni tan sols quan et penses que justament això és quelcom que val la pena expressar et trobes davant el teclat pensant "i a qui collons l'importa?".

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ah, la inspiració...

De vegades sembla que aquesta se n'hagi anat de vacances al carib, però sempre acaba tornant. Tard o d'hora, sempre hi ha alguna cosa que encén la metxa.