La meva admiració per en Hank es remunta - com és molt habitual - a l'adolescència. La seva literatura té tots els elements per agradar a la joventut desencantada de la dura vida que els ha tocat viure - consistent bàsicament en gratar-se la panxa, mirar la tele, masturbar-se i estudiar el dia abans dels exàmens, sinó el mateix dia.
Alcohol, paraulotes, sexe, cors trencats, vides llençades a les escombraries i, per sobre de tot, autodestrucció.
"No era el meu dia. Ni la meva setmana, ni el meu mes, ni el meu any. Ni la meva vida. ¡Maleït siga!"
"Em sembla que la vida està del tot desprovista d'interés, i això ems passava especialment quan treballava vuit hores al día. La majoria dels homes treballaven vuit hores al dia, i tampoc ells estimaven la vida. No hi ha cap raó per estimar la vida per algú que treballa vuit hores al dia, perquè és un derrotat"
Anys després, quan el meu carnet d'indentitat ja no em proclamava oficialment adolescent, vaig redescobrir aquest autor que quasi havia oblidat i vaig sentir que la seva literatura era molt més que renecs, misogínia i fatalisme. En Bukowski en realitat és un be disfressat de llop, en Bukowski s'aferra a la vida amb totes les seves forces al temps que sembla fer tot el possible per no sortir mai del forat. En Bukowski és pura contradicció, és el millor de nosaltres mateixos sotmès a la dictadura de la desesperació, és un nen perdut que només és feliç quan treu foc a través dels seus dits i marca el paper amb una literatura que crema la sanpitjor de nosaltres mateixos portat a l'extrem,Sota de la pell dura d'un depredador capaç d'esbudellar la vida amb les paraules més feridores hi havia un escriptor que necessitava escriure més que qualsevol altra cosa.
I així, entre relats que avui serien cremats a la foguera de la correcció política com La màquina de cardar i poemes que saben expressar una delicadesa que sembla que es contradigui amb el personatge com a L'ocell blau, a Bukowski li arriba la vellesa a la que mai ningú hagués pogut pensar que arribaria i escriu unes últimes obres que (lluny del pensament adolescent) es converteixen en el millor de la seva obra:
En definitiva, que ja és hora que algú reivindiqui en Hank com un gran escriptor, i no només com un borratxo que provoca empatia entre els adolescents que els molen els llibres que parlen de emborratxar-se, cardar i estovar dones de mala vida.
En Bukowski, més poeta que narrador, més home que monstre, més bo a mida que passaven els anys.
Als anys 60 un metge va dir-li que si prenia una copa més aniria de cap al cementiri. Per sort no la va encertar...
... i en Charles Bukowski va viure fins el 1994.
Llarga vida a Henry Chinasky.
8 comentaris:
Genial, com sempre. M'ha fet venir ganes d'anar ara mateix a la llibreria. Algun dia, quan tingui temps, penso descobrir aquest autor, a veure que tal.
No sóc ningú per recomanar, però una bona manera d'iniciar-se és amb el recull "Peleando a la contra", que traça una biografia d'en Bukowski a través dels seus propis escrits.
La dona de la foto es Lou Reed sense afeitar, no?
No coneixia aquest autor, a la llista de pendents va!
El món està fatal, el número de persones que coneix la Helen Fielding és inversament proporcional al de gent que coneix en Charles Bukowski.
No conec a la Helen Fielding. Sóc inversament proporcional?
Ostres, vostè viu en un bunker?
Doncs potser si, perque tampoc veig House, ni Lost ni Prision Break. Ara si que s'ha quedat a cuadros, eh?!
No sé company, no els coneixia, pero per això estem aqui, per coneixer coses interessants no?
Per cert, no és que no les vegui perque no m'agrada l'estil. Estic segur que m'encantarien.
No les veig per simple mandra. Em fot mandra començar series noves pq sé que m'hi enganxo i ja l'he cagat. Em pot passar com Nip/Tuck, que m'hi vaig enganxar a mitja primera temporada i no me n'he perdut cap. A més, doble feina a veure els antics.
Ja veus, sempre tard i malament.
Publica un comentari a l'entrada