Quan era petit pensava que la vida era molt senzilla. Sabia que hi havia dos tipus de persones: les que no treballaven i les que treballaven. Sabia que els que no treballaven podien ser estudiants, aturats, ganduls o pensionistes (o algunes d'aquestes coses al mateix temps), i també sabia que els que treballaven podien ser carnissers, periodistes, peons, paletes, dependents, cambrers... i que si a un d'aquests els preguntaves què eren et contestaven, sense embuts, "jo sóc cambrer" o "jo sóc periodista", i així amb tot, i també pensava que la gent era feliç amb el que feia, i punt. Però m'he anat fent gran i he anat veient que tot és molt més complicat que això.
Pregunteu-li a qualsevol persona i veureu què us contesta a aquesta qüestió:
El cambrer dirà: "jo sóc periodista, això és temporal". El dependent dirà: "treballo de dependent, però jo sóc periodista". El periodista dirà: "treballo a la ràdio, però en realitat sóc escriptor". L'altre dia un home de números que passa dels 40 i que fa 15 anys que remena els comptes d'una empresa em deia que si hi havia un lloc per a ell per fer de guionista que l'avisés, que era el que ell realment volia. el seu cas no és únic, evidentment, passeu pel McDonalds i veureu la quantitat d'aspirants a qualsevol altra cosa que hi ha.
On pretenc arribar amb tot això? Doncs no ho sé, m'he posat a escriure sense pensar. Només tinc la sensació que hi ha massa gent que no fa el que voldria fer, que no estima la seva feina i que jo, quan era petit, com tots els nens petits, no tenia ni puta idea de res.
Això últim crec que ho vaig solucionant de mica en mica. A veure si entre tots anem solucionant el primer tema. No sé si depèn de la (puta, que diria un punki) societat o si depèn només de cada individu, però segurament el món aniria molt millor si ens estiméssim més el que fem. No?
10 comentaris:
Avui marxo de vacances pero ja tinc ganes de tornar per anar a treballar... Arrgrggh! Una merda! No m'agrada la meva feina.
Doctor Corbella, no sé que em passa? Té alguna feina de guionista?
Sé que no li serveix de consol però entenc la seva palla mental... i m'hi reconec. Això sí, jo ja sé que no vull fer de guionista: no tinc prou talent. Per cert, per què collons li ha donat ara a mitja humanitat per ser guionista?
I per cert també, ¿m'ho sembla a mi o les dones es platengen la qüestió de lo laboral d'una altra forma? La meva és una pregunta retòrica perquè la resposta a ella no m'importa en absolut: ja s'ho faran. Però el que sí em sembla constatar és que la seva identitat no passa tant per la feina, lo qual no treu que es facin unes palles mentals d'aupa, també. Ja se sap:
Desig de maternitat + ambicions laborals + desig de llibertat + matrimoni fracassat = trastorn mental segur.
Dues frases recurrents entre el gafapastisme actual:
- Estic en un projecte que...
- Estic movent un guió que...
Quan s'uneixen, les conseqüències poden ser catastròfiques.
Jo no serviria com a guionista.
A part d'això, fins i tot la feina més interessant del món té dies que l'enviaries a la merda.
Sí, però (i ara, per sort, no parlo de mi) se n'adonen de la quantitat de gent que fa feines que directament els fan fàstic? Com ha d'anar bé el món amb tanta gent fastiguejada? Ens han venut que amb esforç ho podríem tot, però no era veritat, almenys en bona part dels casos.
Té tota la raó.
¡Me llamo Bob Paulson!
No és el mateix ser llicenciat en història que ser historiador, ni és el mateix ser llicenciat en periodisme que ser periodista.
Qui no fa el que vol, té una desgràcia, però és molt pitjor la situació de qui no sap què vol fer (que n'hi ha molts d'aquests).
Estic d'acord que l'esforç no sempre és la causa de l'èxit; però també em sé de molta gent que, en acabar la carrera, prefereix tenir pasta segura a la mà (lo qual sovint suposa treballar d'allò que no vas estudiar) abans que no pas pringar durant dos o tres anys i anar-se ubicant en un camp que t'interessa amb una bona dosi de paciència (i frugalitat material, això sí).
Podriem dir que arribar a fer allò que vols es tracta d'una combinació d'alguns factors: esforç, talent, intel·ligència, sort... per cert, què en pensen de la sort?
Que sí, que existeix ("estar en el lloc i el moment just i en contacte amb les persones adequades").
Ara bé, em sembla que en part un mateix se la fabrica i per tant un mateix és capaç de generar "llocs" i "moments" justos i contactes amb les persones adequades. You know, el que explica en Johanson a L'Efecte Medici.
Publica un comentari a l'entrada