Malalties socials: arribar a l'objectiu.

Tothom treballa, en essència, per pasta, això està clar i no és dolent ni reprovable. Tots necessitem aconseguir pasta per comprar coses i per tenir un lloc cobert, calent i íntim on dormir. Però hi ha gent com jo (i com vostès, segurament) que necessitem fer coses que ens impliquin emocionalment i que, a més de diners, ens proporcionin satisfaccions que vagin més enllà del purament econòmic, però nosaltres, i sento ser tan pessimista, ens estem convertint en "errors del sistema". Som criatures estranyes que ja no estem en la ona que marca el dia a dia en el món de l'empresa: els objectius.
Sempre són econòmics, encara que ens vulguin vendre el contrari, i en la gran majoria dels casos van en detriment d'allò que nosaltres, pobres mortals, pensàvem que era el més apreciat de la nostra feina: la qualitat i la professionalitat. Podria posar mil exemples, però en posaré només un parell que conec de primera mà:

• A la majoria d'empreses d'atenció al client telefònica el barem de la efectivitat no té res a veure amb el número de casos resolts positivament, només té a veure amb el número de trucades ateses. Així, es pot arribar a demanar a una o un professional de la dietètica que les trucades de control als seus pacients per saber si es troben bé amb la dieta i amb els productes que se'ls han venut prèviament, han de durar dos minuts. Segur que ja s'imaginen que una bona atenció, un tracte humà i professional són difícils de donar en només dos minuts, però no importa. Si l'objectiu diu que les trucades han de durar dos minuts, hauran de durar dos minuts. I punt. La qualitat del servei, ajudar realment al client, no importa perquè no es pot quantificar objectivament i el que no es pot quantificar no es pot posar en un informe.
• Un altre exemple? El visc cada dia. Segurament molts de vostès ja saben que em dedico a escriure publicitat a la ràdio i algun de vostès fins i tot ha ocupat l'ordinador i la cadira que jo ocupo actualment (bé, potser no el mateix, però potser sí un de semblant). Aquí la qualitat tampoc importa, només importen els objectius. Si per aconseguir que una campanya surti demà mateix cal mentir, es menteix encara que sabem que aquesta pressa farà que el producte, l'anunci, no tingui la mínima qualitat que un professional s'exigeix a sí mateix. No importa si les veus que hi ha disponibles avui no són les adequades, si la música que proposa el client no és adient o si, senzillament, amb 24 hores més de temps tot plegat es podria fer millor. No importa que qui fa el producte vulgui posar per davant de tot la qualitat (i fins i tot la productivitat), només importa tenir qualsevol cosa per emetre i no perdre ni un sol passi. Només importa arribar a l'objectiu.

Vivim en un món en que el professional ja no compta, només compta el venedor, el que col·loca productes, encara que aquests estiguin fets sense l'amor necessari per cuidar-los ni amb el temps i la cura imprescindibles per fer-los únics. Només importa arribar a l'objectiu. Malauradament, els professionals acaben en un punt en què fer bé la seva feina perd importància i ens pugem al vaixell que va a favor de corrent, en comptes de lluitar per vèncer la força del riu. Un moment similar viu la nostra classe política, que ja ha perdut totes les vergonyes i ha oblidat que el seu producte, la seva ideologia, el seu programa, no hauria de quedar eclipsada per l'ambició d'exercir el poder sigui com sigui. Només importen els objectius, i sigui com sigui, els aconseguiran.
Què podem fer nosaltres davant això. Avui sento que res. Demà potser sentiré que val la pena lluitar.
Però val la pena realment?
És una altra de les coses que encara no sé.

Això sí, el que sé és que quan això se'ls escapi de les mans, la riuada no farà distincions.
Se'ns emportarà a tots.