PARTICIPI!
Poli Rincón: "Por sus obras les conocereis", així que només cal que escolteu Carrusel Deportivo i descobrireu el seu potencial, sobretot quan juga el Madrid o la selecció espanyola. Només una pista: Poli Rincón declara orgullós que "yo lo aprendí todo enfrente de la escuela", o sigui, que mai hi va entrar o si hi entrava era per fer nonetes. Un espècimen imprescindible.
Hugo Chávez: un d'aquells personatges als que mai sé si odiar o estimar. Odiar-lo perquè és un dictador, tot i que hagi sortit elegit a les urnes, com Hitler. Estimar-lo perquè és un rebel, perquè no vol plegar-se davant de l'oncle Sam. Sigui com sigui, ningú al seus país ha tingut collons encara de dir-li que abaixi la veu. Es convertirà en un clàssic (a menys que Bush patrocini un cop d'Estat a Veneçuela)
Samuel Eto'o: és un d'aquells homes que quan parla sempre la caga sempre, ja sigui perquè no té raó o perquè en té massa. Excessiu en la seva verbalitat, té tendència a esverar-se en excés, com per exemple quan va fer de comentarista en un partit de Champions a Antena 3. Això sí, la frase de l'any ha estat seva, i el seu "a ver quien tiene huevos de decirme que no pienso en el equipo" ja forma part de la història del barcelonisme. Eto'o, si us plau, fes servir la boca només per menjar. Tots en sortirem guanyant.
María Patiño: Doc Moriarty aporta aquesta tigressa de la televisió. Atenció al sil·logisme: La Maria Patiño és una tigressa, les tigresses són animals salvatges, Els animals salvatges no saben llegir, ergo la María Patiño no sap llegir. Només així es pot explicar el seu baixíssim nivell cultural, el seu deficient coneixement del llenguatge i la seva completa falta d'educació. Ah, i per cert, si ensopegueu amb un dels seus anuncis de petits electrodomèstics Jata... apagueu la tele abans que us esclati el cervell!
6 comentaris:
Estic d'acord amb tots els de la llista excepte amb Hugo Chavez. Jo crec que la cara de rebel no és més que una excusa per a seguir trepitjant la classe mitjana (encara que sigui poca) de Veneçuela, on els rics segueixen sent-ho i els morts de gana han estat contentats amb himnes contra un objectiu comú: Bush ens vol atacar. No m'inspira confiança, crec que de rebel té el mateix que Pete Doherty de yonki, o sigui, res. És un caudillo, i fins i tot Hitler i Mussolini atacaven en el seu moment al gran capitalisme.
Sí, sí, jo tampoc me'n refio, però hi ha dies que em cau bé i tot.
S'hi val a afegir María Patiño?
Què me'n diu de la modesta i discreta Isabel Coixet?
Home, no la veig dins la mateixa categoria que Coto Matamoros o María Patiñi, la veritat, però m'ha agradat molt el seu article.
La "pose" de la Coixet em sembla digna de trallar tot el menjat en tres dies, però tot i així, he de dir que he vist tres pel·lícules seves i m'han agradat, especialment "La vida secreta...".
Jo només he vist “La vida secreta...”. Em vaig avorrir molt i em va semblar pretenciosa. Té raó, potser no encaixa en la mateixa categoria cridanera i tabernaire d'aquest parell, però donat que el títol del post és "Perdre l'oremus davant d'un micròfon", he pensat: digues la Coixet, que sempre fa ràbia.
Publica un comentari a l'entrada