Ansar jarto vino?

Fa dies que volia parlar d'això i no trobava el moment ni la inspiració. Finalment he aconseguit trobar, com a mínim, el moment.
De les declaracions d'Aznar, el més rabiós és que sota una capa fina de defensa de les llibertats personals, que si fos l'autèntic fons de les seves paraules no estaria malament, en realitat el que ens volia vendre una altra cosa. Sospito que el que reivindicava el nostre amiguet no era la llibertat personal que l'Estat opressor ens coarta - un Estat, imagino, ni més ni menys opressor que el que ell mateix va presidir -, sinó que ens anima a que deixem la nostra llibertat personal en mans d'uns altres: els productors de vi, els fabricants de cotxes, les grans petrolieres, els amos dels bancs que ens concedeixen el crèdit amb què comprem el cotxe i, en definitiva, els accionistes de les multinacionals que volen que abandonem el sentit comú - ho sé perquè he treballat fent publicitat, oju - i ens deixem fins l'últim cèntim en abandonar-nos al nostre infantilisme, a l'ansietat que calmem adquirint, bebent, menjant, pitjant l'accelerador i consumint tot allò que vulguin fer entrar amb calçador dins el nostre poder adquisitiu, cada cop més precari.
Abandonem-nos a ells, als que només volen el nostre bé, no com l'Estat, dolent, que ens prohibeix. Ells, els lliberals, no ens prohibirien res... perquè sí, els empresaris només volen que exercim el nostre lliure albir en el seu propi benefici, no com l'Estat opressor que no fa més que prohibir però que, per si algú ho ha oblidat, som nosaltres mateixos.
Si tenim el sentiment que l'Estat no som nosaltres, que no ens representa, potser val més deixar de queixar-se i fer alguna cosa al respecte... Però si us plau, que no sigui, com li agradaria al lliberal Aznar, deixant-nos caure en els braços dels empresaris. El pitjor de tot és que l'Aznar no només ho diu perquè els seus aliats són aquests mateixos empresaris, el pitjor és que ho diu per pura rancúnia i perquè en el moment que el seu partit va perdre les eleccions, va deixar de creure en la democràcia, si és que algun cop hi va creure.
És el que passa quan no saps perdre.