Les coses són com son

Avui he estat al cinema, veient la interminable "Piratas del Caribe 3" (que a part de la durada excessiva és realment divertida) i m'he adonat d'una cosa de la que feia temps que no me n'adonava.

Abans, però, faré una menció especial als amics de CINESA "a Paramount/Universal Company": sou uns FILLS DE PUTA, heu assolit per fi la barrera psicològica dels 7 èurus en el preu de l'entrada. No sé si ho acabeu de fer o fa temps que ho havieu fet perquè intento no anar a les vostres sales, però avui no he tingut més remei i m'he trobat amb aquesta desagradable sorpresa. Sort que l'herència d'AMC a Diagonal Mar és bona i les sales valen la pena, FILLS DE PUTA CABRONS.

Bé, fet aquest paréntesi, vaig al gra.

Després de 10 minuts d'anuncis cortesia dels FILLS DE LA GRANDÍSSIMA PUTA, per fi ha arribat un dels moments que m'omple d'emoció sempre que vaig al cinema, els trailers. En una sala en què la mitjana d'edat era de 13 anys (i això és perquè els pares de les criatures i jo la feiem pujar), s'han succeit el trailer d'Shreck Tercer, el de Ratatouille i el de la nova pel·li de Harry Potter. Riures, comentaris i una exclamació com un nen sol: "mama, jo la vull veure!". Hollywood és el que té. I després Piratas del Caribe, que tot i durar les ja esmentades tres hores (amb intermig de deu minuts inclós), ha mantingut calladets i clavats a les butaques tots aquells marrecs que en condicions normals no serien capaços d'aguantar ni deu minuts en silenci i amb el cul enganxat a la cadira. Però és que a sobre s'ho passaven bé. I jo també. I tots.


I és això del que m'he adonat avui: Hollywood, què bons que sou, amb quina maestria sou capaços de tocar allà on heu de tocar quan voleu que ens ho passem bé. Sigui el que sigui el que hem hagut de pagar a l'entrada i sigui quin sigui el preu que hem hagut de pagar per les crispetes, què bons que sou quan feu allò que sabeu fer tan bé. Shreck, el ratolí prota de Ratatouille, Harry Potter o el Capità Jack Sparrow, dona igual, aquesta tarda tots se'ns han fotut a la butxaca només asomar el nas per la pantalla, qualsevol d'ells ens podia vendre el que vulgués, ja fos un ninot d'acció, un joc de la Play, un cotxe o un menú d'hamburguesa doble. Què bons que sou, cabrons.

Què bons que sou fent això que fa tants anys que sabeu fer i que sens dubte continua sent l'espectacle més gran que pot existir en una sala de cinema d'aquest planeta. El gran cinema comercial americà no morirà mai, passi el que passi, i jo seguiré disposat a deixar-me la pasta que faci falta per poder seguir-lo gaudint. I ja sé que hi haurà qui em prengui per idiota pe preferir Bruckheimer a Querejeta, però m'agrada passar-m'ho bé fins i tot si he de passar el peatge de deixar-me el cervell a casa. De fet, fins i tot crec que ho prefereixo així.

Els FILLS DE LA GRANDÍSSIMA I RECARGOLADÍSSIMA PUTA de CINESA poden estar tranquils amb mi, no els fallaré. En el fons mai deixaré de tenir 10 anys ni de ser el nen que va flipar mirant els Goonies o Juegos de guerra. Pels segles dels segles, amén.