"Si escric bé el meu nom m'apujaran la nota?"Hi ha moments crucials de veritat a la vida, i hi ha moments que durant anys i anys ens han venut que ho son... i no ho son tant. No sé com estan les coses ara, però en la meva época (parlo com si tingués cent anys) les coses anaven més o menys així: "hi ha una ratlla marcada a la sorra, a una banda estan els babaus, els que no faran res a la vida i hauran de conformar-se a ser paletes, oficinistes grisos i avorrits o aturats eterns que només podran aspirar al subsidi. A l'altra banda de la ratlla hi ha els que tenen estudis universitaris, als que la seva intel·ligència els ha permès estudiar un carrera, tenir un títol de prestigi... ser algú. Ells estan destinats a ser la flor i la nata de la nostra societat i tu, fill, si vols ser algú, hauràs de ser com ells. I et val més triar bé elo camí, perquè marcarà la teva vida per sempre". Per sort, el que alguns pares (molts) pensaven no ha estat en realitat així. Els universitaris de la meva generació no són triomfadors (la majoria), i molts d'ells s'han convertit en oficinistes grisos, en cambrers de l'Starbucks o en aturats intermitents. Molts dels que no vam tenir l'habilitat o la fortuna d'aconseguir prou nota com per estudiar allò que volíem vam haver de passar pel tràngol d'estudiar alguna carrera insulsa que no ens interessava en absolut només perquè se suposava que havíem de tenir carrera per fer alguna cosa de profit a la vida. Jo vaig durar tres mesos estudiant magisteri, altres van acabar-la i agafen baixes per estrès perquè fan una feina que odien (i fan que els seus alumnes odiin anar a l'escola). Per sort, les coses no són com ens deien. Jo no tinc carrera i, tot i que m'ha costat molt, la meva vida m'agrada i la meva feina m'agrada (i fa anys que m'agrada, encara que tingui el costum de cagar-me en tot). Per d'altres, com ja he dit, les coses no són així, però com que allò que ens van fer creure no és cert, sempre estem a temps de canviar i esborrar aquesta ratlla a la sorra. Ens podem haver equivocat prenent un camí i anys després, amb 25, 30 o 35, canviar el nostre destí quan ens adonem que el camí que vam prendre no ens ha satisfet. I no passa res. Perquè no som el nostre títol universitari, no som la nostra feina i, com deia Tyler Durden, no som la nostra taula de disseny suec d'últim model. Som molt més que això.
Per tant, adolescents que feu la selectivitat, no ho dubteu: aquest no és més que un pas del procés, no és més important que qualsevol altre, podeu ensopegar tranquil·lament i tronar-vos a aixecar sense haver de patir cap vergonya. L'únic que ha d'avergonyir-vos és no apostar pels vostres somnis, l'èxit o el fracàs en això que avui teniu entre mans seran anècdotes quan d'aquí deu anys recordeu tota aquesta merda mentre sopeu amb els col·legues.
Això de la selectivitat no és tot o res. Només és un gra de sorra en la travessa del desert.
Crec que és un gran moment per recordar aquest discurs.
Sort.
11 comentaris:
Ai senyor, si pogués agafar tot això que vosté ha escrit i aplicar-m'ho...
No sé si mai és tard...
Estic d'acord amb vostè... menys en un punt molt important:
- Si molts dels que s'han tret una llicenciatura estan acabant treballant de dependents i mortsdegana, és que alguna cosa falla.
I no ho dic amb segones, però no pot ser que invertir de 4 a 5 anys que dura una llicenciatura no serveixi per res.
Efectivament, ara sembla que la cosa hagi millorat a l'ampliar l'oferta de FP2 i fer entendre, d'una vegada per totes, que no tot és paleta/enginyerindustrial. Però pensin un cosa: tot el que s'ha invertit en l'FP2 s'ha tret de les facultats d'humanitats. A la vegada que s'inverteix burrades en parcs tecnològics i en moduls formatius inútils (alguns són un despropòrit), es carreguen les humanitats.
I això, senyors, no és bo. Vivim en un país on només les ciències estan valorades. Dir que sí, que ets d'humanitats, és com ingressar a alcohòlics anònims i dir: "ei, soc un inútil i paràsit del sistema".
Reflexionem, companys, reflexionem.
Ah, per cert, estiguin atents demà, doncs al blog publicaré un exemple de que algunes diplomatures (mestre d'educació primaria, aka magisteri), formen més a subnormals sense criteri que altra cosa, sent millor sortir de l'espiral sense fons on duen.
Aviso: és una BOMBA.
Amic Gimene, té raó. Com sempre, tot és qüestió de perspectiva i d'educació. Se'ns educa per no prendre riscos, per ser el subordinat d'algú, fins i tot li diria que se'ns educa per no tenir idees pròpies. I és clar, quan tens 18 anys i tota aquesta merda al cap, i davant de l'abisme que suposa el futur laboral, no ens ha d'estranyar que la gent esculli... seguir estudiant. Una sortida cap endavant que no salvarà a la gran majoria d'ells de la mediocritat.
Molt bo, el discurs d'en Jobs... Amics, està clar que hem de començar a fer un pcformat mental...
Feu el que feu, no estudieu Criminologia.
Recordo el dia que vaig fer la selectivitat: em sentia important, i anava pel carrer amb el cap ben alt i pensant eh, tios, que vaig a fer la selec!. Pobre desgraciat.
Estic d'acord amb el tema de les humanitats, Gené. Això sí, crec que les humanitats haurien de prendre molta importància en l'educació bàsica i el batxillerat, per crear una base sòlida. A la Universitat no sé com està la cosa... suposo que vostè ho sap molt més...
P.D.: Als 18 anys l'únic que tenim clar és que volem cardar i pillar la "taja". Si a sobre ens demanen que triem el nostre futur, ens perdem.
Els nens d'avui tenen clar que volen cardar i pillar taja des dels 12 anys. Als 18 ja han superat aquesta època i esperen el fetge d'un donant.
He, he, he... Quin número li ha tocat a la llista d'espera?
Jo era un nen sa :)
Jo vaig passar el batxillerat amb un expedient envejable, vaig fer la sele sense despentinar-me, i a la carrera em vaig fotre la trompada de la meva vida. Si em reencarno em sembla que tiraré per les humanitats. De moment m'ho enginyaré amb patates.
Publica un comentari a l'entrada