Què gran que és Pixar, collons!

A Pixar mai semblen tenir-ne prou. Van reinventar el cinema d'animació amb Toy Story i des de llavors no han parat. Pel·lícula a pel·lícula han anat apujant el nivell tècnic, creant pel·lícules cada cop més perfectes. Monstres S.A. (la meva preferida, fins fa dos dies), Buscant en Nemo, Els Increïbles o Cars són la mostra perfecta de que Pixar s'ha menjat amb patates tots els que encara s'atreveixen a fer cinema animat sense por de les comparacions amb els autèntics galls d'aquest corral. Quan vaig veure per primer cop, fa més o menys un any, el trailer de Ratatouille vaig sentir, per una banda que sí, que li trobava certa gràcia a aquest ratolí que vol ser cuiner, però també vaig veure'm immers en molts dubtes sobre la història tenint en compte que Pixar ha estat adquirida per Disney i el perill d'intrusió en el reialme de John Lasseter que això suposava. No ho acabava de veure clar, en resum, però fa dos dies vaig anar a veure Ratatouille i... dubtes dissipats, no tornaré a dubtar mai més de nostre senyor Lasseter i del que regna a la seva dreta, Brad Bird. Ratatouille no és simplement una completa i absoluta obra mestra del cinema (compte, no parlo de cinema d'animació, parlo de cinema), sinó també la millor pel·lícula de Pixar i fàcilment la millor pel·lícula de l'any. Ratatouille va fer-me plorar d'emoció, però no només amb l'emoció de la história, sinó de l'emoció de tenir la sort d'assistir a la projecció d'una autèntica obra d'art. Els personatges, la história, les situacions, la perfecció tècnica, la música... tot en Ratatouille és meravellós.

Creieu-me: Ratatouille és una d'aquelles pel·lícules que ens fan recordar perquè un dia, quan erem petits, vam enamorar-nos d'un invent meravellós que es diu CINEMA.