======================================================================================================

dissabte, de setembre 22, 2007

Million dollar baby

No l'havia tornat a veure des que vaig anar al cinema i, no sé perquè, tenia la sensació que era una pel·lícula sobrevalorada. Tot i que en el seu moment em va agradar molt i encara que tothom deia que era una gran pel·lícula, pensava que la meva admiració havia estat, potser, fruit de l'entusiasme i del nul esperit crític amb que acullo les pel·lícules dels meus herois (De Palma, Spielberg, Verhoeven, Allen, Eastwood...). Aquesta nit, però, he vist Million Dollar Baby a TV3 i he descobert que el segon cop ha estat fins i tot millor que el primer. Des del moment en què la Maggie apareix en pantalla he tingut un nus a la gola perquè sabia quin era el seu gloriós i trist destí. Cada cop que es discutia amb en Frankie somreia perquè sabia que acabarien estimant-se com tothom voldria ser estimat algun cop. L'únic moment que no he volgut veure ha estat quan la Maggie es trencava el coll. Ja em va costar suportar-ho el primer cop, i no podia suportar veure-ho una altra vegada. He vist (hem vist) un milió coses pitjors al cinema o als informatius, però només quan t'estimes algú pateixes les seves ferides com si fossin teves també. Clint Eastwood, Paul Haggis i Hillary Swank han aconseguit que m'estimi per sempre aquesta noia del milió de dólars. I crec que per molts cops que la vegi no deixaré d'estimar-la mai.

Com diu al gimnàs d'en Frankie:
"Winners are simply willing to do what losers won't"

5 comentaris:

albert ha dit...

Jo el primer cop que la vaig veure vaig pensar: "Pfff, ta bé, pero tampoc n'hi ha per tant". Avui he vist la primera mitja hora (no he pogut veure'n més) i he pensat: "Mmmm, doncs està força bé...".

Gran analisi, ho sé.

Doc Moriarty ha dit...

Clint és gran.

Questionaire ha dit...

Mooooolt gran!

Pansete ha dit...

Jugant amb arquetipus coneguts i fins i tot resobats (la boxa com a font inesgotable de perdedors, la vida com a gran putada, etc.), Eastwood sap aportar elements novedosos i un estil visual d'una elegància immensa.

El Gimene ha dit...

Hi ha quatre tipus de pel·lícules que em fascinen:

- Les de boxa (esport que no suporto fora del dinema)
- Les del típic entrenador borratxo que porta a la victória un equip de beisbol o de futbol americà (esports que no suporto fora del cinema)
- Les de judicis (que per sort no he hagut d'experimentar fora del cinema)
- Les de presons (ídem anterior)

Evidentment, parlem de cinema americà, l'únic que és capaç de produir cada any com a mínim una pel·lícula d'algun d'aquest gèneres i fer-la tan interessant o més que l'anterior del gènere. I jo, content.