Estàs a la sala de muntatge, davant l'ordinador. Les imatges passen davant teu i només hi veus possibilitats. Ara posarem això aquí, ara treurem això d'allà, aquí hi anirà una veu en off, allà hi posarem un cairon... Quan tot està muntat ho ensenyes als companys i als teus caps, tothom diu que és fantàstic, que amb això pujarà l'audiència i tu estàs content, perquè saps que això és l'únic que importa. Te'n vas a casa tranquil i esperes il·lusionat el dia de l'emissió, però et sorprens a tu mateix quan en veure a la pantalla de casa allò que has fet comences a dubtar. Et preguntes si no hauràs oblidat que darrere de les imatges que has manipulat hi ha persones que poden sentir-se dolgudes, vides que pots perjudicar, llàgrimes que pots vessar. I penses que sí, que en aquell moment d'emoció en què vas adonar-te que el material era collonut vas oblidar-te que darrere de les imatges, hi ha persones.
I penses que ets tou, massa tou, o que penses massa.
======================================================================================================
dijous, de novembre 29, 2007
Imatges i persones
Piolat per Senyor Giménez les 10:06:00
Etiquetas: Fear and loathing in la feina
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Està parlant de la discussió mare-filla o del petó amb càmara oculta?
A mi, amic Gimene, em sembla que se'n pot anar a dormir tranquil. La feina de vegades és cruel, però mentre no arribi al puteig sistemàtic no te cap problema. I jo no el veig putejant al personal, recordi que és el doble de Hiro Nakamura en versió barcelonina.
Discussió, Doc.
Estigui tranquil, doncs.
Ahir vaig tenir una discussió amistosa amb altres implicats que em va convèncer de que havia d'estar tranquil. Ja ho estic.
Vostè és un bon exemple per a la comunitat: és enginyós com a guionista i a més, té escrupols. Mantingui's així i acabarà per obtenir feina fixa per a Televisió de Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada