Provocar un somriure

Les pel·lícules de por no provoquen només ensurts, nervis i possibilitats de que la noia que tens asseguda al costat t'agafi de la mà en els moments de més tensió. Qualsevol pel·lícula d'aquest gènere pot aconseguir fàcilment aquestes reaccions. El que només les bones pel·lícules de terror aconsegueixen és que quan s'acaba la projecció i s'encenen els llums tot el públic de la sala s'aixequi de la butaca amb un somriure d'orella a orella. Aquest somriure vol dir que han patit i han gaudit a parts iguals d'una proposta honesta i ben portada a terme. REC, de Jaume Balagueró i Paco Plaza és així. He vist totes les pel·lícules d'en Balagueró (al que recordava amb estima del seu programa de ràdio "La espuma de los días", a Ràdio l'Hospitalet"), però mai havien acabat de satisfer-me del tot. No havia vist cap pel·lícula del Paco Plaza, però ara tinc la necessitat de veure-les totes. Amb REC tots dos han donat en el clau. REC és una pel·lícula sense pretensions, al contrari de la resta de la filmografia d'en Balagueró, i es nota que està feta sense manies a l'hora de tirar de clixés quan cal fer-ho, a l'hora de jugar amb els codis que l'espectador coneix perfectament i a l'hora de fer un retrat dels personatges que resulta pròxim a l'espectador sense embafar en cap moment, que és el que acostuma a passar-me quan les pel·lícules estan ambientades en ambients que conec molt bé, com en el cas de Tapas. Lp'estat de gràcia dels creadors de REC és tan fatàstic que fins i tot aconsegueixen grans moments d'humor, com la seqüència de les entrevistes, l'alleujament perfecte per donar un petit respir al públic abans de l'infern que està a punt d'arribar.

Qui digui que l'única manera de competir amb Hollywood són les bones idees segur que trobarà en REC l'exemple perfecte. Gran pel·lícula, pressupost petit i segur que bona recaptació, sobretot perquè el boca-orella funcionarà de manera molt positiva. Tant de bo que no sigui l'última gran pel·lícula que ens regalin en Balagueró i en Plaza.