======================================================================================================

dilluns, de gener 28, 2008

Catalans universals que sovint em trobo pel carrer (I)


En Jaume Sisa és l'autor d'alguns dels discos més aclamats i odiats de la història de la música catalana. Sigui como sigui, en Sisa deu ser un paio forrat de pasta i els seus discos se suposa que ens estarien parlan d'un marcià que va pel carrer deixant anar una llum especial i una energia que el distingiria dels pobres mortals, com ara vostè i jo. Les coses, però, no són així. El món està ple de persones que volen destacar sigui com sigui i la poca cosa que són intenten magnificar-la amb roba cara, grans cotxes, boniques companyies i somriures ostentosos, però aquest no sembla que sigui el cas d'en Sisa. Me'l trobo sovint, al passeig de Lluís Companys, just davant de la Ciutadella. El primer cop que el vaig veure em va costar reconèixer-lo: un senyor amb cara de cansat, mirada trista, roba de pensionista i una bossa del Dia a cada mà... No és la imatge que t'esperes del que alguns en parlen com el geni més gran de la música catalana contemporània, però un cop més la realitat ens alliçona i ens diu que un autèntic gran artista només necessita semblar-ho en la intimitat de la seva creació, ja sigui davant del full en blanc, del piano o sobre de l'escenari. En Sisa, a primera vista, sembla que també ho té clar.

3 comentaris:

Questionaire ha dit...

Ui, el Sisa... Aquest, amb una certa enveja, creia que cantava millor que el Serrat, i per això va matar el seu propi jo i va inventar-se aquell personatge que cantava en castellà, anomenat Ricardo Solfa, per anar-se'n a MAdrid i "triomfar".
És, junt amb Loquillo i Miqui Puig, un dels cantants que més desafina del país.

Lo Gené ha dit...

Jo a aquest home, abans de llegir el post, ni el coneixia.

El Gimene ha dit...

Tinc amics que si llegissin això em demanarien el número de telèfon de tots dos per trencar-los les cames i, a l'estil de Siniestro Total, degollar-los amb un disc d'en Sisa. Personalment, estic totalment d'acord amb el tema del desafinament i a més, en un cantant, per místic i creatiu que sigui, em sembla imperdonable. Qui sàpiga cantar que canti, qui sàpiga composar, que composi i si no sap cantar, que n'aprengui o que ho deixi estar, collons.