Àlbum de vacances

Amb una mescla de tristesa i alegria vaig haver de donar per acabades les meves vacances molt abans del que imaginava. Nous reptes televisius m'esperaven i el país no es podia permetre que un talent com el meu estigués gaire temps més en stand by. La televisió no va poder aguantar més d'una setmana sense mi.
De les vacances ja només en queden els records, uns milímetres més de greix corporal i unes quantes fotografies. Són aquestes.

Potser per fer-me la il·lusió que és estiu i que en realitat no m'he passat la canícula treballant en un projecte tan cabdal per Catalunya com La Masia de 1907, trio, en companyia de la meva cònjuge, passar uns dies a la Costa Brava. Com que les fotografies encara no aconsegueixen transmetre sensacions com l'excitació sexual, les ganes de fer caca o el fred de collons, podria semblar que aquesta instantània ha estat presa en ple agost. Només un detall ens fa veure que no és el cas: ni l'aigua ni la sorra estan infestades de fills de puta en banyador.



Com que sóc un home de conviccions fermes de seguida poso tots els meus esforços en portar a terme la tasca que m'havia proposat abans de venir: gratar-me les boles a dues mans. Les vistes panoràmiques que ofereix l'habitació de l'hotel unides a un solet d'allò mes agradable em fan veure amb bons ulls seure a la terrassa i fer una becaina com qui no vol la cosa. Malauradament, així que un núvol s'interposa entre el sol i jo començo a patir sobtats símptomes de congelació i he de retirar-me a l'interior per gaudir dels efectes benèfics de la calefacció central.

Portat per cert sentiment de culpa per la meca inacció i, sobretot, per l'entusiasme de la meva futura esposa, em poso al volant i ens transporto fins a Colliure, bonica localitat francesa famosa per algun tema relacionat amb una guerra civil, un tal Machado i una tomba que visita molta gent que llegeix poesia i encara molta més que no n'ha llegit en sa vida.


Com que estàvem molt cansats vam preferir mandrejar una estona pel poble en comptes de visitar el famós sepulcre i per tant aquesta fotografia l'he hagut de pispar d'una altre lloc web. Si s'hi fixen, algú ha deixat el seu ordinador portàtil a sobre de la tomba d'Antonio Machado per si el poeta se sent inspirat i vol enviar-hi uns versos del més enllà via Wi-fi. Això o que Media Markt ja no sap on anunciar-se.



Ja que és Nadal, presentem els nostres respectes al motivador d'unes festes tan entranyables. La veritat és que sempre he sentit simpatía per aquest noi. No puc evitar pensar que si jo també hagués fet cas al meu pare i hagués seguit la tradició, igual que va fer el fill de nostro senyor, potser hauria acabat com ell o fins i tot pitjor: quaranta anys darrere el taulell d'una de tantes oficines bancàries. I bé, creuem els dits, no cantem victòria, que mai se sap el que pot deparar el futur. Un dia amunt i l'altre avall, així és la fama.



Per uns instants sento un impuls que em porta a tenir pensaments suicides. I si tot fos un somni i en realitat no estigués de vacances? I si de cop i volta apareguessin milers de Sarkozys per aplicar-me alguna mena de llei d'estrangeria? I si en aquest malson hi aparegués també en Maurice Chevalier i em confessés que Edit Piaf, com Amor, té rabo? I si el despertador sonés en qualsevol moment? Per sort recordo el que un dia va dir un parapsicòleg a la televisió: "quan no sàpigues si estàs vivint en un somni o en el món real imagina que t'eleves per sobre del terra. Si ho aconsegueixes, és que estàs somiant, perquè volar és impossible". Tot i que alguns dubtes comencen a venir-me al cap respecte aquest mètode paracientífic de chequejar l'estat de la meva consciència, recordo que m'havia promés no posar en marxa la meva extraordinària maquinària mental i comparteixo unes Lays vinagreta amb la muller que m'aguanta el cap quan vomito. Tot seguit, i atesa la seva fama de poble ple de pau i alegres pescadors posem rumb a Cadaqués.

Sí, Cadaqués és molt maco, però per desgràcia, de la serenor d'aquesta fotografia en què no apareix ni un sol turista francés passem de sobte a la dura realitat. Feia dos dies que no sabíem res del món que hi ha més enllà dels nostres melics, però una paret ens va retornar a l'horror mediàtic més cruel.


I amb els ulls plens de llàgrimes vam decidir tornar a l'habitació de l'hotel per passar els dies que ens quedaven fent un ús intensiu dels equipaments que aquesta ens oferia. Malauradament, un mal shawarma va fer que utilitzés l'inodor més del que hauria volgut. Per acabar, directament des de la vila de Palamós, una salutació per a tots els amics turistes vinguts del tan estimat país dels francesos. Salut i fins les próximes vacances.

Dedicat a tots els gavatxos que fan cara de borratxos.
O sigui, a tots.