======================================================================================================

dilluns, de gener 22, 2007

I perquè no?




Llegeixo l'article setmanal del Francesc Orteu i no puc deixar de fer-me preguntes sobre la meva pròpia vida. Aquí el teniu:

"Els diners o el prestigi solen indicar l'èxit professional d'algú. Jo prefereixo mesurar-me'l en cuines. Com més estona puc estar a la cuina, més satisfet em sento de la meva feina.

Fa temps que vaig perdre el privilegi de poder despertar-me sense córrer. Aconseguir-ho m'havia costat vint anys de feina. Als quinze vaig començar a treballar en un negoci familiar, mentre anava a l'institut i a la facultat. Als vint-i-cinc vaig decidir que no tornaria a treballar sotmès a un horari i vaig començar a dedicar-me al que és el meu ofici, escriure per a televisió. Als trenta l'aversió a l'horari de vuit hores em va obligar a renunciar a fer carrera dins de TV3. Uns anys més tard vaig sentir dir a un altre guionista que ell mai no treballava els caps de setmana, la frase em va agradar i vaig fer-la realitat. Als trenta-cinc ja havia aconseguit que treballar fos una cosa que no passava cada dia. Ara que veig resumida la meva biografia laboral, m'adono que puc presumir d'haver fet realitat un desig forjat amb tossuderia. Quan era petit i la mare em veia al llit, es queixava i em preguntava que què hi feia allà estirat, i jo responia que treballava. Sempre la mateixa pregunta i la mateixa resposta. A força de repetir la broma, mentre la mare marxava remugant, jo quedava capficat rumiant la possibilitat que allò que acabava de dir pogués arribar a ser veritat. ¿Es pot treballar sense fer res? Vaig trobar una resposta i m'he pogut guanyar la vida treballant estirat al llit, imaginant coses com ara aquest article.

Les hores més dolces per treballar al llit són les primeres del dia, quan recuperes la consciència lentament i les peces que componen el món són tan poques que combinen bé de qualsevol manera. Estic content perquè fa poques setmanes que he recuperat aquest privilegi que vaig perdre fa dos anys, quan van néixer els bessons. No sé ben bé com ni per què, però resulta que ara dormen fins tard, així que, quan m'he cansat d'estar al llit, m'aixeco, creuo el passadís a les fosques i vaig a la cuina. És un gran moment. Faig cafè, rellegeixo els AVUI endarrerits i m'ho miro tot amb agraïment. La cuina és un bon lloc per a mi. És on he decidit estar.

¿És comunicable aquesta saviesa? ¿Podria estructurar-la i fer-ne algunes classes per a un curs universitari? ¿És gaire important tot això que escric? No, és clar que no, i, malgrat tot, no tinc res més important a dir, res del que em senti més satisfet. En aquesta lentitud començant el dia es resumeix tot allò que he pogut aprendre al llarg de mitja vida. L'altra meitat he de dedicar-la a perfeccionar els vespres."


I llavors jo em pregunto: ¿perquè no trobo la manera de començar a portar la vida que m'agradaria? Serà que no ho intento amb prou determinació? Segurament. Què en penses tu del tema?

2 comentaris:

Pansete ha dit...

Em sembla que és qüestió de:
- determinació (no cal que sigui tirànica),
- treball (el que la sigue la consigue... o consigue algo que se le parece razonablemente),
- apartar certes pedres pel camí (que poden adoptar diverses formes, sobretot formes humanes)
- i deixar lloc a l'atzar.
Ara, sobretot: perdre la por a ser el que un vol ser. Potser seguir això és el més difícil.
Em permet recomanar-li un llibre? Es diu "El Efecto Medici". A mi m'ha ajudat molt...

El Gimene ha dit...

Gràcies.