Fa un temps vaig sentir un disc d’en Jamie Cullum i no va semblar-me res de l'altre món. Potser vaig prestar-li poca atenció (els reproductors d'Mp3 és el que tenen, sents més el trànsit que la música) o potser la meva sensibilitat musical no estava en el to adequat, o potser aquest noi, a l’estudi, perd bastant. Per això m’ha sorprès tant aquesta actuació. Entre el vistuosisme d'un músic clàssic de jazz i la rauxa impostada d’un grup de rock adolescent a l'estil de Simple Plan, en Jamie ofereix una gran versió d’un dels meus estàndards preferits. Potser, per fi, ha arribat el moment que el jazz s’escapi dels músics intel•lectualoides, elitistes i autocomplaents i torni al terreny en què va arribar als seus millors moments: l’espectacle popular que servia per divertir i emocionar, però que mai et feia venir de gust abandonar-te a la son mentre una colla de pedants amb barret de llana s'ho passen bomba fent una jam session inacabable que només els diverteix a ells.
Ara que m’he desfogat, em sento millor.
Quan arribi a casa em baixaré alguna cosa d’en Jamie Cullum, a veure si aquest cop li acabo de trobar el què. Mentrestant aquest directe és una llum d’esperança entre tant Miles Davis de pa sucat amb oli (i si m’agrada em compraré el disc i tot... ho prometo)
dilluns, de gener 29, 2007
Promesa del jazz?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
No t'agradarà.
De pas, baixa't alguna cosa de'n Richard Cheese. Té força sentit de l'humor; no com el Cullum dels C...
Ho provaré amb tots dos. Sempre m'ha agradat el formatge, així que en Richard com a mínim té un cognom que promet.
Richard Cheese no és per a tots els estòmacs... I Cullum, a l'estudi, és ensopit. Tinc entès que en el directe guanya molt.
És una llàstima que Tete Montoliu no pugui veure-ho.
Sí, a mi en Cullum m'ha deixat impressionat al vídeo.
Doncs a mi en Cullum m'agrada. I a més, sembla humà: en aquest directe l'ha cagada en tres o quatre notes fora de to.
I ara, una mica d'humor negre: us imagineu en Tete Montoliu o l'Ignasi Terraza fent com el Cullum, aixecant-se i tornant corrents al piano?
Confirmat, en Cullum em mola. Gran disc "Pointless nostalgic".
Publica un comentari a l'entrada