Els elements i jo

Aquest cap de setmana he estat revisant amb la meva parella les fotografies dels últims viatges que hem fet junts i m'he adonat d'una circumstància que ha fet que em submergís en una reflexió profunda i torturada: m'he engreixat i tinc molt clar perquè. La panxa, les cuixes, el cul... tot jo he guanyat part del pes que havia perdut en els anys anteriors i es nota, molt, en les fotografies. Només són 5 o 6 quilos, però a les imatges canten com una soprano. Com que el meu aspecte físic i la meva salut m'importen en certa manera, ahir diumenge vaig establir la ferma determinació d'eliminar el que la meva senyora, dietista diplomada, i jo anomenem de manera eufemística "la màquina dels desitjos" i de manera plana i sense embuts, "la puta màquina de menjar de la feina". Menjar com el que il·lustra aquesta entrada, per descomptat no parlem de fruita i peces d'api. Avui he sortit de casa amb una determinació ferma en contra d'aquest enginyi diabòlic engendrat pel propi Satanàs, però si estic davant del teclat fent el ploramiques és perquè les coses no han anat exactament com jo desitjava. Abans aclariré que no m'he posat a dieta, l'única cosa que he fet és prendre la decisió de deixar estar la brioxeria marrana (que al llarg del dia, Olga, és més de la que t'imagines) i limitar-me a fer una ingesta de calories amb un mínim de sentit comú. He esmorzat fruita i un cafè amb llet a les 8 del matí i cap a les 11, he decidit que era el moment de fer el mos de mig matí que habitualment em permet arribar a l'hora de dinar sense menjar-me la pantalla de l'ordinador. Disposat a foter-me un plàtan i un descafeïnat, he entrat a la cuina de l'empresa amb l'ànim ben trempat, però quan he vist de reüll la "màquina dels desitjos", he maleït el simpàtic xitxarel·lo que dia sí dia no es dedica a reposar-ne els continguts: el molt cabronàs hi ha fotut, per primer cop en molts anys ,una de les meves porcades favorites : Donettes!

Ni més ni menys! Com va dir Felip II: "jo vaig enviar les meves naus a lluitar contra el homes, no contra els elements". La meva determinació ha patit un revés d'autèntica categoria davant aquella explosió visual de xocolata negra i mantegosa. Com si es tractés d'una acte reflex, una tremolor del meu braç esquerre feia la intenció de portar la seva mà corresponent dins la butxaca on hi guardo la cartera, les glàndules de la cavitat bucal han començat a segregar saliva en grans quantitats i la idea d'un plàtan acompanyat d'un cafè se m'ha fet ridícula. Un plàtan no pot sucar-se al cafè, penso, i un Donette és glòria del cel combinat amb una beguda amarga i calentona. Sense ni pensar-ho, portat de manera automàtica pel meu aparell motor, m'he trobat dues passes més a prop de l'abisme, però en un acte heroic d'autoafirmació he reculat per primer cop. El plàtan mola, penso, ho cantava en Baloo. De seguida el pensament s'ha revelat inútil i les meves cames han fet dues passes endavant. L'esforç sobrehumà de pensar que el plàtan no em provocaria remordiments de consciència m'ha fet recular una passa més, però ho he fet sense gaire convenciment perquè la força d'atracció d'aquells sis forats negres és una de les més fortes que els científics han pogut mesurar en qualsevol racó de les galàxies descobertes fins ara per l'ésser humà. No ho volia reconèixer, però ja estava massa a prop del meu minut de greix i sucre, de remordiment i mala digestió, de les cagarrines que sovint em provoquen els Donettes, del moment de mirar-me al mirall i veure que el meu penis cada dia sembla més petit entre aquelles dunes de greix mal col·locats pengim penjam. I quan el tremolor del meu braç s'estabilitza, introdueixo la mà a la butxaca i... miracle. Només hi tinc els 35 cèntims justos per treure el cafè amb llet descafeïnat número 27. Em sento llavors tan alleujat que assaboreixo el plàtan com si fos la menja més meravellosa que hi pugui haver a la terra, i potser ho és, perquè un cop compleixo amb l'últim mossec em sento millor: encara que hagi estat per punyetera xamba, he fet el que era correcte i no sento cap remordiment dels que m'haguessin amargat el dia si hagués caigut en la temptació. No em passaré tres hores preguntant-me perquè ho he fet, arribant a la conclusió que no tinc remei i que demà tornaré a posar-me a prova per tornar a caure en la trampa un cop més. Preguntar-se perquè has estat a punt de fer-ho fa molt menys mal que preguntar-se perquè ho has fet. Mentre faig petits glops triomfants al meu cafetò dono gràcies a la providència perquè de vegades converteixi el defecte de tenir mala memòria en un avantatge evolutiu. Són les 17:15 i encara no he caigut en els cants de sirena de les sis rosques xocolatejades de la temptació. A l'hora de berenar continuarà la lluita. Una batalla sense final envers la pròpia contradicció. Que Déu reparteixi sort. O plàtans. O Donettes. O diners, posats a demanar, diners per fer-me una liposucció.