Morir amb dignitat

Si jo tingués els reflexos d'en Víctor Valdés... Si en Bush fos la meitat d'inteligent que el seu pare... Si en Gary Fleder tingués el carisma de Quentin Tarantino... Si les coses fossin així tot seria molt diferent, però el cas és que no és així.
"Cosas que hacer en Denver cuando estás muerto" va passar desapercebuda quan va estrenar-se cap al 1995, en plena febre tarantiniana, i el desenvolupament erràtic de la carrera de Gary Fleder no ha ajudat gaire. La pel·li no té actors "chanantes" com sí que tenia Pulp Fiction, ni una banda sonora pensada per rebentar les llistes d'èxits, ni un director boig per fer-se autobombo, ni una Uma Thurman amb aquella mirada que la fa semblar intel·ligent, ni la mort i la violència com a súper espectacle, ni un títol fàcil de recordar, ni el to mitòman per convertir-la en oracle d'adolescents ansiosos per fugir de la realitat a cop de diàlegs i situacions buits de contingut.
Tot això que podrien semblar desavantatges per "Cosas que hacer en Denver cuando estás muerto", són en realitat les virtuts que l'han convertit en una pel·lícula que mereix la pena descobrir o redescobrir.

Tinc una malaltia terminal. Follem?

Jimmy The Saint (Andy Garcia) és un gàngster amb un passat religiós que intenta canviar de vida aixecant una empresa de perspectives de futur incertes. El cap de la organització mafiosa per la que treballava, un home al que tothom anomena "The man of the plan" (Christopher Walken), li encarrega una "acció" que eixugarà els deutes que està provocant el negoci que en Jimmy està mirant de tirar endavant. En Jimmy, que no es veu capaç de fer la feineta tot sol, recluta una autèntica pandilla basura de delinqüents fracassats i semiretirats com ell. Però evidentment les coses no surten bé i "The man of the plan" els condemna a mort a tots excepte a en Jimmy, però amb una condició: ha d'abandonar la ciutat en menys de 48 hores. El problema és que a en Jimmy no li diuen The Saint per casualitat ni per caprici i no té res millor a fer que comportar-se... com li dicta la consciència.

Andy Garcia, Christopher Walken, Christopher Lloyd,Will Forsythe, Treat Williams, Bill Nunn, Jack Warden, Steve Buscemi, Fairuza Balk i Gabrielle Anwar són els intérprets principals d'una pel·li en què no sobra res ni ningú. Encarnen personatges que s'enfronten a la mort de diferents maneres.
En Franchise (Forsythe) ho fa fugint, per protegir la família; l'Easy Wind (Nunn), ho fa amagant-se entre els seus "germans" negres; en Critical Bill (Williams), un home conegut amb aquest nom perquè ha deixat com a mínim en estat crític tots els que s'han enfrontat amb ell, decideix plantar cara a la mort armat fins les dents a casa seva; i en Pieces (Lloyd), un home que pateix una estranya malaltia que li fa caure les extremitats a trossos, espera la mort amb serenitat perquè sap que la seva vida ha estat plena de moments que han valgut la pena.
I enmig de tot, Jimmy The Saint, que és incapaç d'abstreure's de la situació en que ha ficat els seus amics tot i saber que no hi ha sortida. Des del moment en que "The with the plan" dicta sentència, ja estàs mort, no hi ha manera d'escapar.

¡Yo soy Godzilla...

... y tú eres Japón!

Al voltant del nucli principal orbiten personatges com el de la Lucinda (Fairuza Balk), una prostituta ionqui que vol tenir un fill d'en Jimmy; la pànfila de la Dagney (Gabrielle Anwar) de la que en Jimmy s'enamora; el narrador (Jack Warden), que explica velles històries del passat dels gangsters i és l'oracle que tot ho sap; "The man with the plan", un terratinent que dirigeix la seva organització amb una crueltat extrema des de la seva cadira de rodes i Mr. Shhhh (Steve Buscemi), un assassí silenciós i implacable però amb un sentit moral exquisit.

Estil visual impecable (l'escena nocturna de la "missió" és sensacional), el guió d'Scott Rosenberg, ple de diàlegs divertits i enginyosos (la relació entre Critical Bill i Easy Wind n'és una mostra) i de situacions que treurien una llagrimeta i un somriure trist al propi Augusto Pinochet (com l'escena d'en Pieces i en Jimmy al parc d'atraccions), actuacions impecables (mai m'havia agradat abans l'Andy Garcia i mai ha tornat a agradar-me després), violència en off que esgarrifa (la mort d'en Jimmy és un exemple de com mostrar una mort violenta sense necessitat d'omplir la pantalla de sang i, de passada, aconseguir més intensitat dramàtica que amb la típica explosió de pirotècnia i/o hemoglobina) i moltes coses més que només val la pena descobrir mirant una pel·lícula que es mereix ocupar un lloc d'honor, per petit que sigui, en la llarga història del cinema negre. No és "Uno de los nuestros" ni "Chinatown", però és tota una lliçó de com jugar d'una manera diferent amb els elements d'un gènere sense trair-los ni menysprear-los.

Mireu-la, o no, però recordeu aquest títol: "Cosas que hacer en Denver cuando estás muerto".
Quan siguem grans, la reposaran al Meliés i anar-la a veure serà "lo +".