Fa uns dies parlava de la por a establir conversa amb desconeguts. Avui voldria parlar d'una altra cosa que, potser, és complementària d'aquest aïllament: no escoltem el món que ens envolta. Ens passem el dia amb aparells que monopolitzen l'oïda quan ens movem pel carrer. La ràdio del cotxe, el reproductor d'MP3 o el telèfon mòbil ens fan oblidar sovint un dels plaers gratuïts que poden resultar més divertits: ser una mica tafaners i posar l'orella en les converses dels altres. A l'autobús, al metro, al bar o a la cua del súper podem trobar instants de poesia o d'humor que no trobem als llibres, als diaris, a la tele o a la ràdio. Són aquests els moments que, des de fa ben bé set anys recopila l'Enric Gomà a través de la seva llista de correu "Al carrer". Fa sis anys que sóc un dels afortunats que cada dia rebo un missatge de l'Enric amb algunes perles de quotidianitat com aquestes:
Això sí, no us penseu que tot és rebre. La llista es nodreix de les aportacions dels subscriptors i per tant, el compromís que tot alcarreraire assumeix en el moment d'inscriure-s'hi és el d'oblidar-se de tant en tant de caminar com un zombie immers en els seus pensaments i parar l'orella per convertir-se en part activa de la recerca. Sense participació activa, Al carrer no pot existir.
Actualment som més de 300 els participants en aquesta experiència que, personalment, m'ha ajudat a retrobar el petit plaer d'escoltar i de mirar, perquè al carrer no només s'escolta de tot, també es veu de tot: pintades, cartells, noms de botigues...
La cosa ha donat per tant que l'Enric Gomà fins i tot ha arribat a publicar un llibre amb les millors aportacions a aquesta comunitat de tafaners que esperem cada dia la nostra dosi d'"Al carrer".
Si us hi voleu unir només heu d'enviar un missatge de correu electrònic a enricgoma@enricgoma.com amb el vostre nom complet, el lloc on viuen i la professió.
Animeu-vos!
"Un matrimoni xerra amb una veïna. La veïna li diu a la dona:
- Hay que ver lo bien que se conserva tu marido.
I el marit respon:
- Es que me usa poco"
"Un senyor gran li diu a un altre de la seva mateixa quinta:
- La dictadura oprime y la democracia exprime"
"Trobada de religiosos dels Països Catalans a Mallorca. Conversa informal a l’arribada:
-Aquest grup que sortíeu de Barcelona, ¿com heu vingut?
-Tots en barco, menys els de Montserrat, que han vingut en vaixell"
"Una dona ja gran discuteix amb la noia de recepció perquè el massatge que li han practicat no és el que esperava.
- Jo el que he demanat és un massatge cranial.
- Oh, és que cranial és un terme molt relatiu"
Això sí, no us penseu que tot és rebre. La llista es nodreix de les aportacions dels subscriptors i per tant, el compromís que tot alcarreraire assumeix en el moment d'inscriure-s'hi és el d'oblidar-se de tant en tant de caminar com un zombie immers en els seus pensaments i parar l'orella per convertir-se en part activa de la recerca. Sense participació activa, Al carrer no pot existir.
Actualment som més de 300 els participants en aquesta experiència que, personalment, m'ha ajudat a retrobar el petit plaer d'escoltar i de mirar, perquè al carrer no només s'escolta de tot, també es veu de tot: pintades, cartells, noms de botigues... La cosa ha donat per tant que l'Enric Gomà fins i tot ha arribat a publicar un llibre amb les millors aportacions a aquesta comunitat de tafaners que esperem cada dia la nostra dosi d'"Al carrer".
Si us hi voleu unir només heu d'enviar un missatge de correu electrònic a enricgoma@enricgoma.com amb el vostre nom complet, el lloc on viuen i la professió.
Animeu-vos!
5 comentaris:
Jo sóc un d'aquests zombies. La veritat és que prefereixo escoltar el minoria, o el versió (i abans el rosari de l'aurora), que les perles que pugui dir la gent.
Suposo que tindreu comissió pel llibre els que col·laboreu amb la llista de correu, no? :P
Un bon dinar al que jo no vaig acudir. Igualment, no crec que fos un best seller.
Jo no entenc la gent que porta cascos al carrer, jo sóc incapaç de fer-ho. Jo també intento escoltar, pero la meva memoria és volatil i no recordo res quan han passat 5 minuts.
De totes maneres trobo la iniciativa molt bona. Res més i endavant amb el... llibre.
Fa dos anys que pel carrer ja no sento res que no sigui la meua música o la ràdio, beneït MP3. Quan se m'acaba la bateria la cosa ja és diferent...
Una de les anècdotes que recordo fent d'oient, va ser el que li deia una senyora mora a un senyor moro al tren, farà cosa d'un anyet: "Yo estoy montando un grupo de presión para que el los colegios de los católicos nos separen a los niños de las niñas y, que si puede ser, les ensenyen nuestra religión."
Des de llavors, sóc sord.
Ara m'ha vingut al cap unes paraules escoltades a un desconegut.
Va passar a l'aeroport JFK de NY (m'estic fent el xulo i el pedant). En el control d'entrada demanaven les empremtes dactilars de la mà dreta. Al meu darrere tenia un grup de catalans en el que a un d'ells li faltava el braç dret. El subjecte en qüestio va dir: "Si ho arribo a saber porto el braç que el tinc a casa en formol". Heheheh. Que cabrooooooonnnn....
Publica un comentari a l'entrada