======================================================================================================

dimecres, de març 07, 2007

Algú em parla

Aquí hi ha una intenció evident de petar el bullanga


Mai no he estat una persona extravertida, més aviat he tirat cap a l'aïllament. Sóc una mostra perfecta de la generació que ha convertit Internet en una eina no només d'entreteniment o feina, sinó també com a mitjà per fer noves relacions socials. No sé si això ha fet que m'aïllés més encara i que em refugiés en aquell tipus de contacte que em resultava més senzill i satisfactori, però la veritat és que en el món "físic", el carrer, em costa molt establir relacions i, fins i tot durant molt temps, les he rebutjades de manera tàcita. Ara que he fet l'esforç de mirar enrere i decidir quines són les coses de les que em sento satisfet i quines són les que no vull que es repeteixin o que continuïn, estic fent un esforç per obrir-me als altres i "fer amics". Tot i així hi ha una cosa que encara em costa molt, i no crec que el meu cas sigui aïllat, sinó que més aviat s'estèn a les persones que comparteixen amb mi timidesa i habilitats socials escasses i també a les que són sociables i no els costa fer noves coneixences. Cito un exemple: entro a una cafeteria, demano la meva beguda i em disposo a llegir un llibre. Llavors un home se m'acosta i em fa comentaris sobre el llibre, diu que a ell va agradar-li molt, que en general la gent només llegeix merda i que és un plaer trobar de tant en tant algú amb bon gust. Després de parlar tranquil·lament durant deu minuts ens hem presentat, ens hem donat la mà i hem seguit amb el que havíem anar a fer allà, gaudir d'un cafè i una estona de lectura. I no ha passat res dolent. L'altre dia parlava d'això amb Mr. Huracà i tot just abans d'ahir en parlava amb una psicòloga: hem perdut el costum de parlar amb desconeguts, de relacionar-nos amb persones que no són del nostre àmbit, de gaudir del plaer de comunicar-nos senzillament perquè sí, perquè ens enriqueix i ens ajuda diverteix. Ens mostrem recelosos davant els estranys, ens fa por parlar amb algú que ens hem trobat a l'autobús i quan es dona una situació així acostumem a tenir pensaments tan peregrins com aquests:

  1. És un psicòpata.
  2. Ho sento, no porto un duro a sobre.
  3. Comte amb la cartera!
  4. Em vol petar el bullanga.
  5. .............................................. (espai reservat pel seu propi pensament)

Desconfiem dels altres. Perquè? Què ens han fet? Què els hem fet? El meu problema el sé, però quin és el problema de la societat en general?
Desconfiem perquè som uns cabrons o som uns cabrons perquè desconfiem?
Tinc un amic que és un d'aquestes escasses persones que no desconfia pràcticament de ningú, és més, el pressumpte psicòpata, carterista, pidolaire i petabullangues que s'acosta als altres acostuma a ser ell. És capaç, sense cap esforç, d'iniciar una conversa al carrer amb qualsevol que porta una xapa que li sembla xula, amb qualsevol que taral·lareja una cançó que a ell també li agrada o amb algú que simplement és a prop seu en el precís moment que a ell li ve de gust parlar amb algú. I no passa de ser pressumpte, perquè no és res de tot això tan dolent que jo de vegades penso.
Perquè desconfiem dels altres?
Potser serà perquè ni tan sols ens refiem de nosaltres mateixos?
Perquè pensem que ningú ens donarà res tan preciós com cinc minuts de conversa sense demanar-nos alguna cosa a canvi?
No serà que projectem en els altres el pitjor de nosaltres mateixos?
No en tinc ni idea.
L'únic que sé és que si un desconegut et regala una paraula, per si de cas estreny el cul contra la paret. Així et protegiràs la cartera i el bullanga.
Mai se sap.

6 comentaris:

Lo Gené ha dit...

Em sembla a mi que li hauré de contestar amb tot un article… vagi estant atent.

El Gimene ha dit...

ok

L'huracà pensador ha dit...

La seva frase per enmarcar és:
"No serà que projectem en els altres el pitjor de nosaltres mateixos?"
Crec que, gairebé tot, passa per aquí.
Igualment com vostè, faig esforços -més maldestres que encertats- per corrregir aquesta tendència que també em reconeixo. En això de la comunicació ben entesa, la major part de les dones ens poden donar lliçons.

narval ha dit...

Interessant el tema. No cal ser sociòleg per veure que de la canalla que puja amb Internet en sortirà una tropa d'autistes, psicòpates i assassins de la katana. És veritat que quan algú et parla pel carrer és per sospitar i tenir preparats tots els mecanismes d'autodefensa.

ojoporojo ha dit...

Felicitats pel post, crec que toca un tema d´urgència social (sinó política).

Als poblets ningú es mor per anar al mercat i fer-la petar 5min amb qui sigui, i quan sigui. A les ciutats fem les compres sols, amb prou feines coneixem els veïns, i la culpa sempre la té l´administració, un etern desconegut.

Hauriem de perdre les presses i/o la timidesa. Un primer pas que jo he assajat amb èxit es tracta de mantenir només un parell de frases de cordialitat amb el barman que ens serveix el cafè cada matí, el quiosquer que ens ven el diari, el taxista que ens porta on sigui,..
D´aquí a una miniconversa sembla molt, però hi ha ben poc !
I quan ho has fet,
fa més bon dia :-)

Per cert, què és el bullanga ?

El Gimene ha dit...

el bullanga és el caca