Veig a la tele els fets dels últims dies i tinc por.
Manifestacions per la pau en què la paraula més corejada és "España", un homenatge a les víctimes de la violència que està a punt d'acabar a hòsties, uns senyors que divideixen el país entre normals i anormals, una perversió de la geometría i les màtemàtiques que fa que uns diguin tres cents mil i uns altres dos milions...
Tinc por.
Perquè jo no vull ser normal ni anormal, perquè a mi m'agrada que dos i dos siguin quatre i que si hi ha deu persones en una sala no em diguin que són cent ni que són dues, perquè hauríem hagut d'aprendre a que el dolor ens unís en comptes de separar-nos, perquè pensava que els nens ja només onejaven banderes en partits de futbol...
Tinc por.
I no sé què és el que he de fer. Fugir? Lluitar? Abandonar-me al que ens ofereixi el destí?
Tinc por.
Perquè tothom ens vol vendre la moto i cada cop tinc més clar que si no la comprem per les bones ens l'haurem de quedar per la força.
El meu pare em va dir que tant de bo jo no hagués de viure mai una dictadura.
I avui, tinc por.
dilluns, de març 12, 2007
Tinc por
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Potser la por és exagerada, però sí crec que s'ha de ser prudent.
El dissabte, en Rajoy convocava el poble espanyol a la rebel·lió contra el govern. Qualsevol dia, pot convocar a l'exèrcit i ja la tindríem liada.
Jo és que sóc molt cagat, però haver de veure la dreta cridant `poc menys que a la desobediència civil és, com a mínim, kafkià.
Desàmin, potser; vergonya, també; ràbia, i tant! Però por, no en tinc. Això és el que pretenen, que tothom tingui por d'alguna cosa i que uns es posin a recer del seu paraigua protector i els altres ens arronsem davant el seu pretès poder. Volen dividir i encara tinc confiança que la majoria estem a l'altra banda. La por vindria si el seu missatge arribés a convèncer uns quants milions més. Tot i el soroll, encara som lluny d'això.
No s'espanti home, no veui que allí hi eren la meitat dels casals de jubilats del país? molt soroll, però poques nous. Molta cridòria, però aquí no passa res. L'únic que em preocupa és que aquesta gent té 10 milions de vots sense ser una alternativa seriosa.
No tingui por amic. Els militars ja no són el que eren (afortunadament), els exaltats sempre hi han sigut i de fills de puta també. Tingui por dels albano-kosovars que ronden les seves cases o dels bancs que no s'apiaden de vosté... Aixo si que fa por!
El seu calçasses de vol gallinaci
Em tranquil·litzen, però per si de cas estic baixant-me de l'emule totes les rutes per fugir de Catalunya a pau a través dels Pirineus. Mai se sap.
Es pot morir de cinisme?
Per fugir de Catalunya a Pau... no ho sé, s'haurà de consultar el mapa. A mi la ciutat m'agrada http://es.wikipedia.org/wiki/Pau
Publica un comentari a l'entrada