La dels que guanyen la lliga, la dels que guanyen la loteria, la dels nens que juguen, la dels que els donen un Oscar, la del que deixa la feina, la dels qui aproven l'exàmen, la del que li apugen el sou, la dels que han fet justícia, la dels que sacien la gana, la dels que perden la virginitat, la dels que encistellen un triple, la dels que anys després es retroben, la dels enamorats que s'ho diuen, la dels que se salven pels pèls, la de qui se'n va de vacances, la del que es passa amb el cava, la del que descobreix que no ha anat tan malament com pensava, la del test d'embaràs positiu o negatiu, la de la renda a tornar, la del retorn a casa, la de la música que t'emociona, la del cinema que t'apassiona... Puc dir orgullós que sóc addicte a veure les persones alegres, que empatitzo amb el seu somriure i amb les seves emocions encara que no les comparteixi o que no les entengui. M'agrada veure somriure, riure i plorar d'alegria
Però no sé perquè, em sento incapaç d'empatitzar amb les manifestacions d'alegria que es produeixen al carrer Gènova 13 de Madrid.
No ho entenc. Deu ser un trauma, oi doctor?
======================================================================================================
dilluns, de maig 28, 2007
Alegria
Piolat per Senyor Giménez les 19:47:00
Etiquetas: Perquè preguntar és gratis
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Tot el que ha dit és alegria personal i intransferible, que es contagia.
Gènova 13 és alegria viral, disposada a esclafar.
Els nazis també somreïen.
Doncs jo cada dia quan agafo els FCC veig un parell d'idiotes que baixen a Sant Joan somrient, i se m'omple el cor d'ira. Somriuen i potser són feliços, però segons quins espectacles a les 7:45 del matí, provoquen vòmits.
Lo Gené, de vegades també somriu.
Coincideixo amb vosté senyor Gené, la gent que és feliç de bon matí, m'ofén.
No havia pensat en això, deu ser que no freqüento el planeta Terra a hores tan intempestives.
Vostè no té un trauma.
Es tracta d'un mecanisme de defensa de l'organisme.
Això del carrer Gènova no és somriure. És un rictus post-mortem: són tots zombis, no-morts...
És com veure riure les hienes.
Publica un comentari a l'entrada