Estic participant en un procés de casting, així que en els últims dies he vist passar per davant meu ben bé tres-centes persones que perseguien l'objectiu de ser "els escollits". Quan va començar el procés hi vaig anar pensant que seria horrible veure un munt de gent desitjant sortir a la tele... però a mida que veia més i més gent, no sé com, s'anaven convertint en persones.
Quan deixava de mirar el conjunt i em fixava només en cada una de les persones, els meus sentiments inicials començaven a canviar. Començava a creure que les seves intencions eren raonables, que les seves ànsies eren sanes, que els seus somriures eren sincers i que les seves pors s'assemblaven, més del que m'hagués pogut pensar, a les meves. Les persones, vistes a la distància adequada ens assemblem prou com per trobar estúpids l'odi, la por i el menyspreu que sovint sentim els uns pels altres.
I passades unes hores, quan començava a veure reflectida en ells la meva pròpia imatge, vaig recordar que potser havia pres massa vi a l'hora de dinar.
dimecres, de maig 02, 2007
La gent i les persones
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Suposo que, el seu bon criteri d'elecció ha sigut: sempre la que està més bona.
M'encantaria participar en un procés de càsting. Pero no per sortir a la TV, a la mateixa banda que vosté.
Desconfii de la massa. A la mínima agafen les torxes i cremen el molí amb el monstre dins.
Ui, els càstings... Hi va haver una temporada que jo també hi anava a provar sort. De fet, em van agafar per fer un spot. Però cal dir que al final veies el percal i que sempre eren els mateixos i que ja es coneixien tots. Total, massa inversió de temps i poc caler a tocar. Per això m'he dedicat a altres tasques més productives.
He de reconèixer que jo també vaig fer castings.
I que vaig participar en l'Amor a primera vista, entre d'altres...
Segur que Goebbels, en la intimitat, també era una bellíssima persona.
Les millors masses de la història son les representades als Simpson: volubles, salvatges i irracionals. Como la vida misma.
Desconfii de la gent als càstings. Durant uns instants semblen sers humans individuals, però en realitat són massa. És com al metro, de vegades sembla fins i tot que hi hagi persones, però en realitat és tot un engany.
Quanta misantropia... gràcies a vostès em sento més acompanyat
Sempre dic que la gent no m'agrada, només unes persones en concret.
En croqueta m'agraden les de bacallà.
Doc, això del seu pas per l'Amor a primera vista crec que mereix un post.
També per la resta de programes que insinua que ha passat.
Publica un comentari a l'entrada