He de reconèixer que la pensada és bona si la idea és donar una imatge no agresiva del moviment per un habitatge digne i assequible. Però la veritat és que SUPERVIVIENDA, fa pena. Exactament igual que aquell nano de ciutadans que es fotografiava en pilota picada, SUPERVIVIENDA compleix a la perfecció una funció: quan el veus, te'n recordes. Ara, qualsevol persona amb dos dits de front pensa, al mateix temps que deixa anar un somriure condescendent, que aquesta gent fa una mica el pena.
Amics de V de Vivienda, si em permeten el consell els diré que els canvis, les revolucions, ja siguin grans o petites, s'inicien així:
Prenent la Bastilla
Ensenyant les tetes (com a mínim una)
I, sobretot, tallant uns quants caps(encara que un cop es comença no se sap quan parar i corres el risc que t'acabin tallant el cap a tu)
A aquest pas, SUPERVIVIENDA acabarà formant part, en comptes dels llibres d'história, de l'elenc d'actors del Club Súper 3 (¿o és que ningú ha notat que els colors de la seva vestimenta són un clar homenatge a en Petri?).
Això sí, des de les pàgines de Tot esperant... desitgem sort a SUPERVIVIENDA. Ell és el nostre únic heroi, i ens l'estimem, encara que faci pena, perquè al cap i a la fi ens hi veiem reflectits.
10 comentaris:
Jo crec que amb aquest tipus de tonteries només aconsegueixen que la gent passi d'ells. A mi el problema de la vivenda em preocupa, però quan veig aquestes imbecilitats m'entren ganes de tornar-me un reaccionari idiota. L'efecte aconseguit és el contrari del desitjat. Falta seriositat.
Brillant el seu "Cómo hacer la Revolución en tres cómodos pasos"!!
Ho tinc perfectament planificat, ara només em falta el personal, però avui dia si els vols fer treballar el cap de setmana no volen ni sentir-ne a parlar. Ja se sap que una revolució no es pot fer només de dilluns a divendres.
On li podem enviar curriculums?
Em sembla que no fa falta. Que ens donin trabucs (no els que pengen entre les cames, malpensats) i comprin una guillotina. Amb això ja n'hi ha prou.
Fa 20 anys el Ruiz Mateos ja feia quests numerets quan es disfressava de superman per increpar al Boyer. Ja està molt vist. Fa pena.
Són tontets, no hi poden fer més. Són dels que pensen "ui sí, mostrem el nostre descontentament però de forma lúdico-festiva". No els entenc: per això els odio.
Els missatges anònims sempre m'inquieten. Però va, hi entraré...
Han de saber, que el paio de les malles ajustades és fill de l'amo de Don Piso i surt amb una neboda del Núñez. Entre els dos són propietaris de mig Sant Cugat. Es dedica a fer de Supervivienda per morbo.
Imagini-se'l vestit així i fent-li "el salto del tigre" a la seva núvia.
Publica un comentari a l'entrada