Fer-se pijo

És una cosa d'aquelles que mai et penses, de fet, ni tan sols els pijos més pijos de tots els pijos arriben a pensar-se mai que ells, efectivament, siguin pijos. M'estic tornant pijo, i pitjor encara, ni tan sols em preocupa. Quan ser pijo significa evidenciar d'una manera voluntària la il·lusió de pertànyer a una classe social superior és una cosa, però quan es tracta de gaudir dels plaers que la plebs no pot gaudir és una cosa una mica diferent. Per sort, crec que sóc del segon grup. No descarto que aquesta via no sigui més que una estació cap al pijo ostentós, però pel moment prefereixo pensar que no és així i seguir gaudint dels plaers de la dolce vita, una vida tan dolça que cada cop em porta restaurants millors, a vestir roba millor i a descobrir plaers millors com el dels pastissos de Bocamel, al carrer Comerç 8. El pastís de merengue amb fruita de la passió o el sacher són dues joies que et fan pensar: "ara ja no puc baixar el nivell", i et fan oblidar que hi va haver un temps que el millor que podia passar-te amb un pastís era que fos del dia i que portés prou xocolata com per fer-te oblidar que existeix el sexe. Un temps en què fins i tot un pastís del Mercadona podia semblar-te deliciós. Però crec que aquests temps no tornaran mai més, almenys mentre visqui a tres-cents metres de Bocamel.
En el camí cap a la luxuria arriba un moment en què has de triar entre la rendició incondicional davant els estímuls de plaer i l'abstinència més trista i desgraciada. El mateix passa en el camí cap al pijerio. I jo sempre trio la via de l'hedonisme, la feblesa d'ànima i la targeta de crèdit al límit. Ara que he triat que vull ser un pijo només demano una cosa: que el límit de la targeta de crèdit vagi sent cada cop més alt. I que pugui pagar-lo.

Disculpin les molèsties.