No paro de repetir-m'ho a mi mateix i als altres: sóc mediocre, no serveixo, sóc pitjor que tu, que tu, que tu i ah, sí, també sóc pitjor que tu!
És un tema recurrent, ho sé. I cansa, però és el que hi ha, per ara.
Em deprimeixo sense voler evitar-ho, em denigro amb acarnissament, fantasiejo amb presentar-me a les oposicions pels llocs de feina més grisos que puguin existir per dedicar-me d'una vegada per totes a una cosa que estigui al meu autèntic nivell de mediocritat o em cago de por pensant que acabaré convertit en un homeless dels que porta totes les seves pertinences personals en un carro robat del Mercadona. Perquè? I jo que sé, però és una merda sentir-se una merda i, fins i tot en moments així, quan algú em dedica aquells elogis que tan necessito penso: vés a la puta merda, no saps què collons estàs dient, com no pots veure la realitat? I el pitjor és que, no cal que m'ho digui ningú, quan em deixo estar de dubtes i collonades sóc la polla en vinagre.
Clar que sí.
Hi ha dies que em sento com el Titànic després d'estavellar-se contra l'iceberg.
Avui em sento com el Titànic el dia que va sortir del port.
Però sempre hi ha un iceberg. Sempre.
I està dins del meu cap.
======================================================================================================
divendres, de febrer 23, 2007
Coses que em toquen els nassos de mi mateix (3/∞): ¿ perquè em considero tan mediocre i , fins i tot, tan lamentable?
Piolat per Senyor Giménez les 12:33:00
Etiquetas: fins als nassos
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Miri el costat positiu: vostè no és la imatge de la marca Danet.
Hi ha una bona solució a aquests sentiments autolítics. Cada cop que se senti així, begui com un cosac fins que deixi de sentir res. A molt gent li funciona.
A la Amapolita de Arahuay no.
I a mi tampoc.
Accepti la vida tal com és. La mediocritat és un fet, una lacra, amb la que s'ha de conviure. Totes les persones excepcionals, un cop perden el que les fa especials, es tornen mediocres. Aprengui a conviure acceptant que és petit, miserable, i e que en realitat no hi ha ningú veritablement especial.
Viure només pensant en forrar-me de pasta, com tothom.
Publica un comentari a l'entrada