Coses que em toquen els nassos de mi mateix (3/∞): ¿ perquè em considero tan mediocre i , fins i tot, tan lamentable?

No paro de repetir-m'ho a mi mateix i als altres: sóc mediocre, no serveixo, sóc pitjor que tu, que tu, que tu i ah, sí, també sóc pitjor que tu!
És un tema recurrent, ho sé. I cansa, però és el que hi ha, per ara.

Em deprimeixo sense voler evitar-ho, em denigro amb acarnissament, fantasiejo amb presentar-me a les oposicions pels llocs de feina més grisos que puguin existir per dedicar-me d'una vegada per totes a una cosa que estigui al meu autèntic nivell de mediocritat o em cago de por pensant que acabaré convertit en un homeless dels que porta totes les seves pertinences personals en un carro robat del Mercadona. Perquè? I jo que sé, però és una merda sentir-se una merda i, fins i tot en moments així, quan algú em dedica aquells elogis que tan necessito penso: vés a la puta merda, no saps què collons estàs dient, com no pots veure la realitat? I el pitjor és que, no cal que m'ho digui ningú, quan em deixo estar de dubtes i collonades sóc la polla en vinagre.

Clar que sí.

Hi ha dies que em sento com el Titànic després d'estavellar-se contra l'iceberg.
Avui em sento com el Titànic el dia que va sortir del port.
Però sempre hi ha un iceberg. Sempre.
I està dins del meu cap.