======================================================================================================

diumenge, d’octubre 21, 2007

El somriure del perdedor


Primer de tot he de dir que sóc el típic tio que s'enganxa a esports com la Fórmula 1 només quan el soroll mediàtic és tan ensordidor que no puc evitar sentir-lo. L'únic esport del que realment sóc fanàtic és el futbol, més enllà d'això puc ser afeccionat a qualsevol esport del que se'n parli més de 5 minuts seguits als informatius, i com que només es parla durant tanta estona d'esports en què hi ha algun esportista o equip espanyol o català amb possibilitats de guanyar, acabo interessant-me en esports com la F1, les motos, el bàsquet, el tennis o el ciclisme, que en altres circumstàncies se m'en foten holgadament.

Dit això, afirmo: cada dia em cau millor l'Alonso. Sé que és impopular, que la majoria de gent que vol ser considerada "guai" a Catalunya ha de dir inevitablement que aquest tio és arrogant, borde i un desgraciat, però és que a mi em cau bé justament per això. El problema, per a tots aquells que l'odien acostuma a ser que és espanyol. Sempre m'he estimat els grans dolents de les pel·licules, aquells tios arrogants, bordes i en el fons uns desgraciats que volen conquerir el món a cop de maldats variades i a mi, l'Alonso, m'agrada per això. És un fill de puta amb els mecànics, segons diuen, és un fill de puta amb els fans, segons diuen també i ningú l'aguantaria si no fos perquè té un talent que ni els seus detractors posen en dubte. I si ja em queia bé, avui m'ha caigut millor que mai, quan ha perdut un mundial que segurament ja sabia que perdria. Era curiós veure com en Hamilton estava destrossat per haver perdut i era curiós veure el somriure maliciós - dubto que en tingui un altre - d'en Fernando, allà al podi, tercer, perdedor, però amb una cosa molt clara: la derrota del meu enemic és la meva victória. Era el moment de donar la sensació de que no li importava haver-se quedat tan a prop, de que no li importava la merda de temporada que ha hagut de viure perquè tant se li en fotia tot, l'únic que importava era poder-li passar per davant de la cara aquella somriure al seu enemic, poder ruxar de xampany tot aquell que estigués a prop i fer-ho simulant l'alegria de la victória tot i que sens dubte allò era un fracàs.
Alonso és un megadolent, i com a megadolent que és, cada cop em ve més de gust veure com se'n riu a la cara de tots aquells que desitgen veure'l mort.

3 comentaris:

Narval ha dit...

S'ha dit que Schumacher era un guarro a la pista però un caballer amb la premsa, i que Alonso és un caballer a la pista però un guarro amb la premsa.

Encara que els periodistes de formula1 de tv3 van dir que no es tan borde com el pinten, si que ha de ser una mica gilipolles per posar-se a tothom en contra.
Realment pot caure millor o pitjor però per sobre de tot estan els resultats.

Doc Moriarty ha dit...

Comparteixo l'opinió del senyor Gimene.

Lo Gené ha dit...

Jo no tinc res en contra de Fernando Alonso. Només dic que un imbècil com ell no el vull a Ferrari. Però és un dels grans.