El somriure del perdedor

Primer de tot he de dir que sóc el típic tio que s'enganxa a esports com la Fórmula 1 només quan el soroll mediàtic és tan ensordidor que no puc evitar sentir-lo. L'únic esport del que realment sóc fanàtic és el futbol, més enllà d'això puc ser afeccionat a qualsevol esport del que se'n parli més de 5 minuts seguits als informatius, i com que només es parla durant tanta estona d'esports en què hi ha algun esportista o equip espanyol o català amb possibilitats de guanyar, acabo interessant-me en esports com la F1, les motos, el bàsquet, el tennis o el ciclisme, que en altres circumstàncies se m'en foten holgadament.

Dit això, afirmo: cada dia em cau millor l'Alonso. Sé que és impopular, que la majoria de gent que vol ser considerada "guai" a Catalunya ha de dir inevitablement que aquest tio és arrogant, borde i un desgraciat, però és que a mi em cau bé justament per això. El problema, per a tots aquells que l'odien acostuma a ser que és espanyol. Sempre m'he estimat els grans dolents de les pel·licules, aquells tios arrogants, bordes i en el fons uns desgraciats que volen conquerir el món a cop de maldats variades i a mi, l'Alonso, m'agrada per això. És un fill de puta amb els mecànics, segons diuen, és un fill de puta amb els fans, segons diuen també i ningú l'aguantaria si no fos perquè té un talent que ni els seus detractors posen en dubte. I si ja em queia bé, avui m'ha caigut millor que mai, quan ha perdut un mundial que segurament ja sabia que perdria. Era curiós veure com en Hamilton estava destrossat per haver perdut i era curiós veure el somriure maliciós - dubto que en tingui un altre - d'en Fernando, allà al podi, tercer, perdedor, però amb una cosa molt clara: la derrota del meu enemic és la meva victória. Era el moment de donar la sensació de que no li importava haver-se quedat tan a prop, de que no li importava la merda de temporada que ha hagut de viure perquè tant se li en fotia tot, l'únic que importava era poder-li passar per davant de la cara aquella somriure al seu enemic, poder ruxar de xampany tot aquell que estigués a prop i fer-ho simulant l'alegria de la victória tot i que sens dubte allò era un fracàs.
Alonso és un megadolent, i com a megadolent que és, cada cop em ve més de gust veure com se'n riu a la cara de tots aquells que desitgen veure'l mort.